Una lliçó en mandarí

TW
0

A vegades pens que les campanyes de normalització lingüística, –o les de desnormalització, que també n’hi ha, i massa! I amb una quantitat de mitjans que nosaltres ja voldríem tenir!– són molt més importants per les actituds que generen als parlants que no per l’efectivitat intrínseca que tenen. És a dir, són importants pels clixés que són capaces de generar.

Una anècdota per il·lustrar-ho. Quan el Pacte va perdre les eleccions l’any 2003, diuen que algun ensenyant va exclamar: "Ara als claustres ja podrem parlar en castellà". (Val a dir que ningú no els ho havia prohibit, però el clixé emanat dels vents que bufaven per la Conselleria –i de la feina ben feta– anava en la direcció que el lector pot deduir). I amb aquests clixés ens passejam pel món. I la llengua, no la catalana només, sol ser, per sort o per desgràcia, un matís noticiable.

Així, ara que són a punt de pastora mia les olimpíades, no cal capbussar-se molt endins d’internet per trobar-hi alguna notícia que hi faci referència. La primera que us vull comentar té com a protagonista un atleta italià. Bé, entre tot aquest cafarnaüm que han muntat a Pequín i a la vila Olímpica, hi ha un centre que entre altres coses, relacionades amb la cultura i la llengua xinesa, ensenyen xinès bàsic. Supòs que mandarí. Aquest servei no l’han emprat moltes persones, aquesta és la veritat, 70 segons l’agència de notícies que ho difonia.

Però aquest atleta italià, que parla i xampurreja un grapat de llengües, deu haver arribat a la conclusió que no hi ha llengües millors ni pitjors al món sinó que hi ha llengües necessàries. I per ell, en aquests moments, una de les primeres necessitats que té és beure cafè. Sense cafè no pot viure. I com que no vol ser víctima de malentesos, com ens passa a molts de mallorquins que demanam un cafè amb gel i ens duen un cafè amb llet ben calent, la primera cosa que ha après en mandarí ha estat demanar un cafè. Llavors vol aprendre a dir quatre floretes a les xineses per veure si, com a bon italià, momentàniament, els guanya el cor o el cos. I clar, per arribar a un lloc o l’altre, l’eina més necessària per ablanir-ho un poc és el mandarí.

Aquest clixé és completament distint d’un altre que també va passar a un periodista. Pel que conta, la Vila Olímpica, i adjacents, és una mena d’oasi. Un món de fantasia, de Walt Disney, que contrasta molt amb el món real que hi ha més enllà d’aquestes fronteres de purpurina. Bé, idò el TAS, ja saben aquell tribunal que dictaminava si Messi havia de quedar o no als jocs, va fer una roda de premsa a un hotel, lluny del vermell d’ou olímpic. I és clar, la millor manera d’anar-hi era en taxi.

A més de queixar-se de les inclemències del trànsit, el caos i altres herbes, el periodista es va queixar que els taxistes de Pequín només sabessin parlar mandarí. Potser se li havia passat pel cap que les olimpíades eren com una mena de Pentecosta? Què es pensava, el bon home? Però els seus problemes lingüístics no acabaren aquí. Des de la Vila Olímpica, els voluntaris li havien donat escrit un paper en mandarí, que el taxista no va acabar d’entendre bé o que li va costar molt d’entendre, amb la qual cosa el periodista va deduir que aquell bon home no parlava estàndard, sinó que parlava una varietat, una modalitat, que dirien per aquí.

No cal dir que la crònica estava escrita amb uns aires de grandesa vers el clixé occidental i de rebuig absolut al trànsit, a la contaminació, al caos i a les modalitats lingüístiques del mandarí, vistes també com un símbol de no civilització, de no modernitat. Llàstima que na Roseta Estaràs sigui de vacances a sa Colònia de Sant Jordi i vagi a Cabrera per veure com amollen bucòlicament tortugues marines. Si hagués anat a les Olimpíades, per ventura hauria après la lliçó, ni que sigui en mandarí. Qui sap si li hauria entrat més, ni que fos la revelació d’un xaman.