Dos mots: espoli, escàndol

En el llatí tardà el vocable va ser recollit amb la denotació d’‘oprobi’, fins arribar al català actual, en què escandalitzar vol dir ‘ofendre els sentiments morals, la consciència (d’algú), amb alguna acció immoral, censurable per haver obrat malament. Per mi que la vida pública no ens estalvia diàriament motius d’escàndol. Però no sempre els fets més escandalosos són coneguts i reconeguts.

Diuen que si essència i aparença coincidissin no faria falta ciència. La ciència tindria la comesa de proporcionar-nos el coneixement de la realitat més enllà d’allò que sembla real i que, en canvi, ens enganya. Per exemple, si els mots no fossin tan ambivalents i manipulables, potser prescindiríem de filòlegs. Però l’allau de verbalitzacions, interessades més a amagar que no a expressar conceptes, fa de la filologia una branca de la ciència imprescindible.

Especialment escandalós es mostra el llenguatge polític, on als textos se’ls fa dir allò que interessa al poder en cada conjuntura i l’ús de determinats mots acaba operant un gir copernicà en la seva semàntica. Vegem que colonització és un concepte que es mou dins l’esfera de la injustícia dels intercanvis desiguals i que s’emparenta amb espoliació, fins i tot amb robatori de béns i recursos; és, doncs, als antípodes del concepte solidaritat. Tanmateix aquests dies sentim altre cop "la cançó de les balances" (fiscals) palesant que els catalano-valenciano-balears (les ciutats dels Països Catalans, "mal que les pese") són les majors contribuents al "benestar de tots"; si més no, de tots els de la "lengua común".

Els que se n’aprofiten, alimentant uns tòpics insultants, no han cessat de denigrar "aquests avars, gasius, garrepes, xuetes, crics, insolidaris, xupa-sangs..." Els que, amb la pillada del qui sap que te l’ha feta, governen per mantenir l’actual estat de coses, parlen de solidaritat interregional i de redistribució de la riquesa, i els qui ens hauríem de queixar d’una situació intolerable, sense precedents a cap estat de dret, hem callat massa.

Espoliar és desposseir algú d’allò que li pertany. Però, alerta, no sempre allò que sembla és. En català amb el mot espoli s’ha produït una homonimització força curiosa. Del mot llatí sponsus, ‘promès’ (de spondere, ‘prometre’), deriva en llatí tardà sponsalicius ‘pertanyent a les esposalles o prometences de noces’, que en català fa la paraula esposalici, la qual, per diferents canvis fonètics, acabarà donant espoli (<espoalii, com a forma intermèdia). El gran filòleg Joan Coromines explica que en els papers d’un casament de jueus mallorquins, de 1328, ja figura "la dot de son espoli", "carta del spoli" i altres passatges amb aquesta forma.

Entre les clàusules dels contractes matrimonials, doncs, devia figurar la que estipulava allò que marit i muller havien de pagar per fer créixer l’aixovar. Buidant l’arxiu d’Alaior, l’historiador maonès Francesc Hernàndez Sanz documenta el mot espòlit –amb una –t típica de mots acabats en -i àtona: àpi(t), sòmi(t), col·lègi(t), gèni(t), prèmi(t)...- en unes capitulacions nupcials pactades el 1653. Coromines conclou que el mot no té res a veure amb la família de spoliare (de spolium, ‘pell dels animals’ i després ‘desferra, botí’), del qual deriven els mots catalans despullar, despulla, espoliació, espoliar, etc.

Els "espòlits", entre gent civilitzada que s’estima i es vol casar, són pactats; altrament es tractaria d’espolis, on un s’hi deixa la pell i l’altra la reclama com a botí de guerra. En aquest últim cas el divorci sempre és possible (repetim-ho) entre gent civilitzada. O no és el cas?