Consider que és possible compaginar el fet de participar físicament a la celebració eucarística de la Sang i sentir-se vinculat ideològicament al projecte laic de l’esquerra política. Fins i tot és compatible viure-ho el mateix dia. Aquesta contradicció aparent més que real m’ha conduït, tanmateix, a la reflexió.
Sense cercar-ho, bussejant pels espais de google, que també conté magatzems extraordinaris d’espiritualitat, he llegit dos textos, el primer referit a Salvador Allende, el segon a Sebastià Benet, guardonat per Església Plural. M’ha interessat la relació que els moviments del cristianisme popular xilè, el més conegut dels quals era Cristians pel Socialisme, mantingueren amb el president Allende, el 1973.
Molts joves i estudiants catòlics se sentiren identificats amb el procés de canvi polític i amb el carisma del president Allende; ell mateix coneixia en profunditat el paper de l’Església perifèrica i la lectura llatinoamericana del Concili Vaticà II que s’havia destil·lat a Medellín (1968). Trenta-cinc anys després la situació és força diferent, però persisteix un teixit de progrés, un gruix singular i nombrós de cristians que per la seva sensibilitat social, pel seu compromís amb el poble, per la seva visió de la història i per la seva particular interpretació de la realitat política s’entenen ells mateixos al costat d’un projecte d’esquerres.
Molts d’ells, també, esperen aquella resposta de Salvador Allende als religiosos que el visitaren: "siempre he respetado la fe católica y en mi gobierno esto se mantendrá". Un dels col·lectius actuals de creients que millor i amb més intensitat treballa a favor d’un projecte social i polític és Església Plural. Val la pena conèixer alguns detalls de la personalitat de Sebastià Benet i Sanvicens (Barcelona 1926) com a activista i líder de la Comissió el Quart Món de Justícia i Pau.
Ha estat guardonat amb el premi Mn. Vidal i Aunós 2008, que atorga Església Plural, entre moltes altres coses per la creació de la iniciativa Espai Obert, un grup que té com a objectiu cercar un cristianisme més evangèlic, arrelat al país, més laic i continuador de l’esperit del Concili Vaticà II. Des d’aquesta perspectiva creient es pot treballar a favor d’un estat, un país i una societat més laica i, al mateix temps, impulsar iniciatives de progrés en sintonia amb molts altres col·lectius sensibles.
Com podeu imaginar no m’identific excessivament amb Nicolas Sarkozy, però val la pena reproduir una frase del seu discurs del passat 20 de desembre, en la presa de possessió com a canonge d’honor de la basílica de Sant Joan del Laterà, a Roma: "desitj de tot cor l’arribada d’una laïcitat positiva, és a dir, una laïcitat que, vetllant per la llibertat de pensar, de creure i de no creure, no consideri que les religions són un perill, sinó més aviat un avantatge".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Tot això que escrius, Pere, fa olor de frarot. I t'ho dic des de la convicció que una societat sense referents espirituals està ben perduda. Però es frares sou terribles!