Ni pomada, ni gin, ni llimonada

Hi ha per mi, grosso modo, dues classes de públics de les festes de Sant Joan de Ciutadella —ben bé públics de mena i antagònics. Al·legareu que, al capdavall, els trobaríem en qualsevol tipus de festa popular, però us replicaré que en el cas ciutadellenc l’exactitud de la teoria és incontrovertible, gairebé matricial i genètica. D’una banda, les celebracions santjoaneres perfilen aquells que estan preocupats pel que passa a la festa, interessats per ella i en el seu desenvolupament. Entretant, a l’altra banda, hi tenim el segment d’aquells que hi són preocupats pel que els passa a ells, individualment i personalment, a costa de l’excusa ben trobada d’una festa sense límits de norma social aparents. Vull dir que Sant Joan fa crida, alhora, a tots quants la viuen amatents i a tots quants hi prenen part per tal d’amagar-s’hi, en ella, i així atiar llibertinament llurs instints primaris. Per tant, mentre per als primers la festa és una expressió ancestral —també lúdica, divertidíssima—, per a uns altres és una disfressa de carnaval: i entengui-se-la, ara, en l’accepció més purament carnal.

Des d’aquesta perspectiva tan meva —i potser per açò mateix tan desendreçada i fràgil—, diria que la preocupació seriosa, punyent, de Sant Joan, ara com ara, rau, no pas en la massificació en general, sinó, alerta!, en què el segon tipus de públic guanyi al primer. Pens que no importa —o importa amb una relativitat benigna i superficial— que al caragol des Born, posaré per cas, la plaça ja no sigui l’indret dolç, un bon punt mudat i elegant, de fa una partida de dècades enrere. No. En aquesta mateixa línia, tindrà un "impacte" bonibé superflu i banal que en el decurs d’aquest mateix caragol —per continuar amb l’exemple— la plaça es mostri a petar de jovent abillat amb samarretes grotesques, amarades d’esperit alcohòlic i tocats per ridículs capells de palla. No, no hi fa res que uns i altres s’arronsin en una bestialitat alegre i deliberada, tot practicant camaraderies intranscendents i supèrflues a temps parcial. En efecte, res d’açò no preocupa gaire, com tampoc que hom hi noti rius d’efluvis i de xumes infatigables, contumaces, fins quedar exhaust. El que, en canvi, mereix màxima atenció i cura a mans plenes és que, durant el caragol des Born, la plaça —i el ritual tot i que hi té lloc— s’hi vegi dominada per públics de la primera classe. Açò és per gent atenta al sentit pristi i a l’arrel històrica d’un caragol que suposava haver completat el replec de cavalls abans de partir a l’ermita de Sant Joan de Missa, tot gaudint del preceptiu permís del governador per tornar a la vila a sol post: per tant, en hores en què les murades, els dies ordinaris, romanien de portes tancades fins a l’alba de l’endemà. Si Sant Joan es vol salvar de l’èxit esclatant; si aspira a no morir esquelètic —i escleròtic— en la seva pura aparença de massificació, en què els instints cerebrals i físics cavalquen, només cal que posi ulls damunt un fet essencial: el de fer prevaler la raó secular de les coses que s’hi succeeixen des del matí del Diumenge des Be fins al darrer toc planyívol de fabiol la matinada del 24 al 25 de juny. Resulta, per mi, peremptori que la mentalitat santjoanera estimuli la conservació de perfils de públic purament neguitosos pel que passa a la festa. I convé que siguin, en número, massivament superiors als qui sols hi van a veure que els passa a ells —a llurs instints, a llurs morbositats secretes. El màxim d’activisme que assegurarà la salut festiva de Sant Joan serà aquell que pari esment a totes les escenes que s’hi desenvolupen, pulcrament raonades amb els respectius sentits històrics. Si no fem valer la trama secular, ens posarem en el perill que acabi dominada per la trama hedonista dels que sols es miren a si mateixos, no ja per fruir de Sant Joan, sinó per fer-ho a costa de Sant Joan. Així, posant-nos vius i actius a la vista d’aquesta tessitura, és més probable que salvem les festes de morir anorreades sota tones de gots de plàstics, de sucs, samarretes, barrets atrotinats i música folla eixordadora. Aleshores, estimat amic Carles Torrent —santjoaner fins al moll de l’os—, no hi farà res que, a la mera accidentalitat, hom l’anomeni pomada o gin amb llimonada. Ni una cosa ni l’altra. Sant Joan i només Sant Joan: vet aquí el tret immodificable i substancial que no admet sinònims banals ni mixtures!