nubes dispersas
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
28°

I si ens posàvem a guaret?

L’altre dia de pagès vaig veure una notícia per la televisió que la vaig trobar, si més no, esperpèntica. Resulta que es deia que el carburant s’havia encarit, respecte de l’any anterior, devers un 30%, paralel·lament, la notícia es complementava tot dient que una multinacional del petroli —ara no li faré propaganda gratuïta— havia incrementat els seus beneficis, respecte al mateix període, en un percentatge igual o superior al que ja he dit.

Ara, que de llavors ençà, encara el carburant s’ha apujat un 10% més, surten veus que inciten a la revolta, encara que sigui en to menor entre els pescadors i els transportistes. Els analistes es veu que no es posen d’acord a atribuir aquesta escalada de preus: per una banda, diuen que la demanda és grossa i que la cosa no s’aturarà fins que Anglaterra i EE.UU no entrin en recessió. Per altra banda, diuen que són els països exportadors que no volen posar al mercat més matèria primera. La veritat és que no hi ha qui ho entengui. I paga, beneit, si vols omplir el dipòsit! Però la intuïció que tenc és que les grans multinacionals del cru són les que fan el gran negoci, sense que ningú els pugui aturar els peus. Ni plantar-los cara.

Les grans multinacionals i els estats. Ningú no gosa a dir, ni a refrescar, quan el galliner està remogut de tant de gratar-se la butxaca, allò que els estats s’embutxaquen via impostos. Ni tan sols l’omnipotent Unió Europea sembla que pugui intervenir-hi, o que vulgui; en una qüestió que beneficiaria els usuaris i que ens donaria una mica més d’alegria. Com a mínim, no hauríem de viure dins el neguit constant de la pregunta ontològica: On arribarem? És curiós, aquest llevar-se les busques del damunt. La Unió Europea, aquesta abstracció tan nebulosa que genera directives que poden obligar-te a no fer matances a l’estil tradicional, perquè es genera un sofriment esgarrifós al porc i altres fideïcomisos. Idò aquesta mateixa Unió Europea, que pot entrar, sense demanar-te permís, dins les teves quotidianitats més rudimentàries i, en canvi, no pot actuar de cap de les maneres controlant els beneficis de les multinacionals.

I el que passa amb la indústria del petroli, també passa en altres productes dits de primera necessitat o que incideixen en la cadena productiva. Ara són els cereals, els que diuen que s’apugen, entre l’excusa del biodièsel i altres orengues. O també, els productes bàsics com l’arròs. I també diuen que és que no volen posar prou producció al mercat per tal de poder controlar-ne els preus. Vaja, que si abans estàvem a les mans d’un déu orb i capriciós que ens enviava mals i pestes, ara estam en les mans, no orbes sinó ben planificades, de les multinacionals. Fins i tot, quan es tracta de produir energies, diguem-ne que democràtiques.

La tecnologia no avança prou –o no vol avançar prou, aquest sempre serà el dilema— per tal de posar a l’abast dels consumidors energies democràtiques. És a dir, que la gent pugui ser, si no autosuficient, sí abastir-se d’energia solar o eòlica. Els grans parcs de les energies alternatives, per exemple, la solar que es fa a Mallorca, no està en mans dels particulars, sinó que està en mans de les grans multinacionals, que alhora controlen l’energia convencional. L’altre dia vaig sentir a un programa de ràdio que les multinacionals, en aquest cas de la indústria farmacèutica, no dirigeixen els seus esforços investigadors cap aquelles àrees on la necessitat ho fa més peremptori sinó que ho fan allà on hi ha més negoci. Allò que em queda clar, en la indústria energètica, és que ni als estats, ni a la Unió Europea, ni a les multinacionals, els interessa investigar alternatives que els comportin perdre el control i el monopoli dels carburants, de l’energia. Que puguem sostreure’ns a l’espoli fiscal a què ens sotmeten via impostos.

Si la revolució del segle XIX i principis del XX va consistir en intentar posar una mica de llum entre els qui tenien els mitjans de producció i els que hi posaven la força del treball, potser la revolució del segle XXI haurà de consistir en intentar posar una mica de llum, de claredat, entre els consumidors i les grans empreses productores o intermediàries de la comercialització. Que els segons no ens xuclin la sang, als primers. Davant aquest abús incontrolat de les oligarquies, només se m’ocorre una idea utòpica: posar-nos a guaret. Dit en unes altres paraules, promoure —com antany es feien dejunis— una setmana de nirvana absolut, de consumir els mínims dels mínims, amb l’esperança que una retallada dels beneficis escandalosos tal vegada comportaria una mica de misericòrdia entre aquests paparrots que ens exploten.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jaume Cabot Bonafé, fa mes de 14 anys
Trob que fer matances a l'estil tradicional es un "atràs". Ara te'n vas en es Ramaders o a altres indústries, dius el que vols i t'ho preparen, pagues i t'ho n'ho dus a cateva. Jo ho veig així.
Valoració:0menosmas
Per Jaume Rosselló, fa mes de 14 anys
Per mi estic com a empegueït d'escriure aquí, tan a la vista...
Estic tan poc acostumat a anar pes xats. A es Port és una altra cosa.
Valoració:-1menosmas
Per Jaume Rosselló, fa mes de 14 anys
Encara em sent una mica culpable
Valoració:-2menosmas
Per Jaume Rosselló, fa mes de 14 anys
S'accepten les disculpes de "No vagi per dit".
Disculpi, sr. Melià.
Valoració:2menosmas
Per Jaume Rosselló, fa mes de 14 anys
S'accepten les disculpes de "No vagi per dit".
Disculpi, sr. Crespí.
Valoració:0menosmas
Per Jaume Rosselló, fa mes de 14 anys
Ara resulta que en Crespí plagia en Melià. Marededeueta del sant Roser!
Valoració:0menosmas
Per joan, fa mes de 14 anys
A l´edició en paper aquest article el signa en Joan Melià (!?) I l´acrònim en català per als Estats Units (d´Amèrica) no és EUA en lloc d´EEUU?
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente