Els que heu estrenat pis i tots els electrodomèstics alhora sabeu que arriba un moment, habitualment quan l’economia domèstica no té gaires alegries, que tots fan figa un darrere l’altre. És gairebé una excepció la d’aquells veïns nostres que són capaços de preveure la fallida i reserven el capital talment anassin amortitzant els aparells. A la resta ens cau de sobte la renovació de la rentadora, de l’assecador, del forn i de tot allò que un ja havia oblidat què costava. Potser el PP de l’aznarat era un partit nou, amb qualque moble vell però restaurat, però ara la casa té bony, té forat cada dia. Tot anava com una seda fins que una pujada de corrent, ara fa quatre anys, els afectà greument. Una cort de xapuces desesperats apedaçaren l’invent com pogueren però ara ja no suporta més nyaps de cinta aïllant i filferros: fa aigües i la renovació és obligada.
En aquest punt, la discussió és un clàssic: canviar l’estil, les marques o les característiques o mantenir-se en el que és conegut i, més o menys ha funcionat. Però, ha funcionat? Sobren motius pel dubte. Una altra marca potser ens hagués ofert millors resultats i un altre estil revaloritzaria l’habitatge. Tot són incògnites i diferències de parer. Llavonses pensam que si haguéssim anat renovant a poc a poc ni s’haguessin notat els canvis ni ara tendríem tants dubtes. El PP de Rajoy és el mateix que heretà d’Aznar i no suporta més sargides. Els canvis deixaran descontents i, fins i tot, ferides però s’han de fer.
