Dos dels grans mites de la dreta espanyola s’esbuquen estrepitosament a la vista de tothom. El primer s’ha construït entorn del supòsit que els governs de dreta són emprenedors impetuosos i bon gestors. A la nostra comunitat, el mite de l’eficàcia "popular" ha fallat des dels fonaments. Construcció/destrucció/construcció del parc de les Estacions de Palma, metro inundable, autovies d’Eivissa expropiant terres pel sistema d’entrar-hi amb la pala... Passió per les infraestructures costoses. I la molt estreta relació entre aquest tipus de gestió i les retxilleres per on s’escolen doblers i més doblers...
L’altre gran mite abolit és el de la unitat de la dreta, que seria deutora de la seva capacitat per resoldre diferències en el si del partit. Al contrari, aquestes setmanes el PP està oferint un esperpèntic reality-show en el qual tothom pot participar des de casa, responent la pregunta: Qui mou els fils de la desestabilització del Partit Popular? Entre els acertants, es rifa una setmana a Punta Cana per a dues persones en hotel de cinc estrelles. Es tracta d’una mena d’una prova de supervivència en la qual no hi ha normes ni límits en les actuacions dels participants. Ja hem vist punyalades entre gent que havia compartit llitera, falses reconciliacions, estratègies bordes dissenyades i dictades per gent que teòricament no participa en la prova.
Com que la cultura política consagra per damunt de tot el potencial de victòria, sotmetre un candidat com Rajoy a un procés de debilitació a la vista dels teleespectadors és la manera més eficaç de desautoritzar-lo: ara o d’aquí a poc temps. Un home que ja ha perdut dues eleccions i que ara es troba al centre d’aquest espectacle lamentable: qui es pregunta si té raó o no? El silenci dels seus teòrics avaladors omple tots els buits de l’escenari. Rajoy ja comença a aparèixer com la víctima propiciatòria, com l’esquer del tauró, com el gran argument per al retorn d’Aquell Que Tots Sabem.
Sigui perquè són alguns partits en un de sol, sigui perquè Caïm i Abel eren de la mateixa família, és el cas que el PP s’ha desentès del món i la bolla i dedica els seus millors actius a dessagnar-se públicament.
A l’altra banda, no massa lluny, hi ha una esquerra prima i eufòrica, una mica mongil –amb perdò de les monges–, que es frega les mans davant l’espectacle llastimós d’aquest gegant que els ha cedit despatxos, cotxes oficials i eraris. Cometen un error calamitós: creuen que la unitat malmesa del partit de dretes afecta la unitat sociològica del seu electorat. Però és aquest electorat qui, en moments de crisi i temença, avança disciplinadament en formació i vota qui sigui dels seus. Així obtingué Aznar majoria absoluta per al seu segon mandat. Així el Pacte de Progrés se n’anà en orris.
