cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

Brigadoon

Jo li ho explicaré, senyor jutge. Hi va haver un temps que aquest país va ésser amargament feliç. Recorda, vostè, aquelles pel·lícules de postguerra que fos quina fos la magnitud de la tragèdia els protagonistes més desvalguts sempre acabaven per cantar i riure? Pensi que Mallorca és un producte cinematogràfic de Benito Perojo i comprendrà que moltes coses que han passat únicament poden ésser analitzades des de l’òptica de l’absurd. Hi va haver un temps en què el sol sortia per l’est disposat a fer jocs de mans, i sota el seu influx tot era joia i dinamisme. L’Honorable Josema Rodríguez es llevava de bon matí i, després d’espavilar-se amb una ruixada de Floïd, despenjava el telèfon i sorprenia el de l’altre cap del fil amb un "buenos días, hoy es lunes y estoy en el despacho". Era quelcom semblant al "hagan juego, señores" que sentim als casinos. Tan aviat com l’Honorable Josema acabava de dir "buenos días, hoy es lunes y estoy en el despacho", s’obrien les finestres del Consolat de Mar amb la precisió d’un rellotge de cucut. Els consellers i conselleres guaitaven al passeig de Sagrera amb una rialla lluminosa. Aleshores, els pescadors que cosien xarxes, els menadors de carruatges i na Teresot saludaven les autoritats amb un "bon dia, tengui!" que feia remor de cascada d’aigua clara. El Molt Honorable Jaumet de les Rambles sortia al balcó i saludava la multitud amb els braços alçats i una cara de goig infinit, de manera que, més que saludar, semblava que s’estirava tant com podia per collir de la branca les primeres figues madures. Immediatament Mallorca es posava en feina. Cantaven els pagesos dalt del tractor i els ferrers davant la fornal; cantaven les mestresses de casa i canta que cantaràs:

La Balanguera misteriosa

com una aranya d’art subtil...!

Buida que buida nostra bossa,

els bitllets treu de mil en mil...

A partir d’aquests moments, senyor jutge, Mallorca s’inventava cada dia. Els picapedrers aixecaven murs, els fusters feien portes, els llanterners col·locaven metres i metres de canonada, els promotors urbanístics compraven solars, els arquitectes projectaven edificis, els batlles firmaven llicències, i el dinamisme es feia cançó:

Un piset aquí,

un piset allà...!

Revolta nineta

i ‘nirem a ballar.

Senyor jutge, quan l’Honorable Josema Rodríguez trucava a l’un, i a l’altre i a l’altre, sols per dir-los que "es lunes y estoy en el despacho" s’activaven centenars de projectes. L’època del Molt Honorable Matas s’ha caracteritzat per una voracitat insaciable. Tanmateix, aquest afany de devorar i construir sobre les despulles de la terra i les persones no tenia únicament una lectura mercantil, sinó també ideològica. La prosperitat econòmica creixia a mesura que s’esvaïa la memòria col·lectiva i minvava l’estimació envers el patrimoni cultural; però, sobretot, quan més i més s’esmicolaven els sentiments de pertinença a un poble. El Molt Honorable volia fer, del país, una païssa. I a partir d’aquí es disposava a aixecar uns valors tan sòlids com el ciment pòrtland, simbolitzats en la raqueta de Nadal, la moto de Jorge Lorenzo, les matances de Can Plomer i la literatura balear de quatre cèntims.

Hi va haver un temps que Mallorca va reinventar-se cada dia, senyor jutge. Ho feia tan aviat com l’Honorable Josema Rodríguez despenjava el telèfon i deia allò de "buenos días, hoy es lunes y estoy en el despacho". Els diners tenien ales. Volaven com els coloms d’esbart i sempre tornaven al colomer més dels que n’havien sortit. I en arribar la nit, Mallorca s’esvaïa entre les ombres. Aleshores passava el que passava, i el que passava sols ho saben la Visa i Déu. Vostè burxa en el passat. Nombrosos ciutadans han fet befa de l’exbatlle d’Andratx pel fet d’afirmar que allà on hi havia una nau industrial va sorgir un xalet. És possible que fos talment com diu. El senyor Minnelli va veure com del camp erm sorgia Brigadoon, tot un poble. I en lloc de córrer a avisar el jutge en va fer una pel·lícula. A Mallorca en sortirà més d’un, de poble. Li ho garanteixo. Amb el seu camp de golf, tres o quatre cases de prostitució i un batlle amb dits de crupier capaç de fer córrer els diners. Senyor jutge: en lloc d’investigar les contradiccions d’Hidalgo, Gibert o Massot, faci de trobar la guapíssima Cyd Charisse, vull creure que immarcescible a través del temps. Tanmateix, no descabdellarà la troca del pòrtland així com així. La veritat entorn dels corrals que esdevenen palaus únicament la saben els moixos del Puig de Sant Pere que han passejat, silents, per les estances del Consolat de Mar. Però els moixos són de la FAI. No n’esperi col·laboració.•

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.