cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 24°
24°

Qui barata el cap es grata, o no

Un dia com avui, estrena oficial del nou dBalears, resulta pràcticament impossible sostreure’s a la temptació d’escriure sobre el canvi. La saviesa popular –això sí, la més conservadora– adverteix sobre el canvi amb la dita que encapçala aquest escrit: "Qui barata el cap es grata". Bé que li he donat voltes a aquesta dita, a la recerca d’alguna connotació positiva, però em sap greu haver de confessar que no n’hi he trobat cap, ni en la forma, ni en l’ús que habitualment se’n fa: no haguessis canviat res i t’hauries estalviat els problemes que ara tens. Tanmateix no deixa de ser ben curiós observar que la majoria de cites que hom pot trobar arreu van justament en la direcció contrària, és a dir, elogiar les virtuts i també la necessitat del canvi. Davant davant hi podria anar Darwin, qui va assegurar que no són les espècies més fortes les que sobreviuen, ni les més intel·ligents, sinó les que responen millor al canvi. Fet i fet, més d’una vegada he escoltat i vist que la intel·ligència és, justament, la capacitat d’adaptació a l’entorn canviant. Com a frase –i posició– cínica sobre el canvi està la incommensurable afirmació del comte de Lampedusa, Il Gatopardo: "Cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual". La qual, ben mirat, no queda gaire enfora de la que s’atribueix a Alphonse Karr, periodista i escriptor francès, de qui es diu que va assegurar que quantes més coses canvien, n’hi ha més que romanen igual. De tota manera, i sense apartar-se gaire d’aquesta línia de pensament, jo m’estim més una altra de Charles DuBois, un naturalista belga, quan diu que el que és realment important és ser capaç, en cada moment, de sacrificar el que som, per tal de fer possible el que puguem ser. En la mateixa línia de pensament –això sí, una mica més romàntica– anava Anatole France quan deia que tots els canvis, fins i tot els més esperats, tenen la seva melancolia, pel que deixem enrere com una part de nosaltres mateixos; hem de morir a una vida abans d’entrar a una altra.

Però el canvi no és només objecte de visions poètiques, en alguns cursos sobre organització empresarial s’estudia l’anomenada paradoxa de Petroni, tot referint-se a la situació a la qual sembla que es va produir a l’exèrcit romà: les coses es canviaven tan freqüentment, que va arribar un moment en el qual la raó principal del canvi era el canvi mateix, i no la necessitat o el desig de millorar les coses. Qui sap si aquesta orgia de canvis estava directament relacionada amb allò tan explotat del renovar-se o morir, "O tempora, o mores". És clar que aquesta paradoxa de Petroni hauria d’anar seguida, de forma immediata per l’afirmació de Charles Kettering, un inventor americà amb més de tres-centes patents, que assegurava una cosa com ara: "Si sempre ho has fet d’aquesta manera, segurament ho has fet malament", o la de Grace Hopper, una de les primeres informàtiques, quan assegurava que una de les frases més perjudicials de la llengua és "Sempre s’ha fet així". I això em du, de retruc, a una afirmació que comença a prodigar-se aquests temps nostres de canvis que arriben de la mà de les tecnologies, especialment les digitals: no es tracta ara de fer, amb tecnologia, les mateixes coses que fèiem abans sense tecnologia, sinó que es tracta, sobretot, de fer les coses que toca amb el que les tecnologies ens possibiliten de fer.

Per acabar amb aquest enfilall oportunista de frases/reflexions sobre el canvi, esmentaré l’aportació del físic experimental alemany del segle divuit, Georg Litchenberg: "No puc dir si les coses aniran millor si canviam, però sí puc dir que han de canviar si és que volem que vagin millor". Finalment, i per comptes del tradicional –i no sé si gaire consistent amb el que duc escrit– "per molts d’anys", em sembla que els meus millors vots haurien d’anar en la direcció "i que en vegem molts de canvis", la qual cosa no deixaria de ser una senya inequívoca que tots seguim vius.•

Llorenç Valverde, vicerrector de la UOC

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jaume Rosselló Gelabert, fa mes de 14 anys
"Alto aquí! Es gall de llavor és de madona!"
Aquesta és la resposta que va rebre el senyor d'una possessioneta, per la marededéu de setembre, dia en què acomiadava el vell amitger. Aquest no va voler cedir davant la demanda que el gall continuàs formant part del paisatge d'aquell indret.
Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente