M'atreviré a tractar un tema polèmic i incòmode. Un tema que pot generar més d'un rebuig. El tema és la creació de l'estat d'Israel, creació que aquests dies compleix el 60è aniversari. Durant anys els intel·lectuals de la nostra nació cultural i per extensió una bona part de l'opinió pública varen veure amb bons ulls el procés de creació d'un estat per al poble jueu. Aquesta valoració positiva -en la meva opinió- responia a dues explicacions bàsiques. La primera explicació estava íntimament relacionada amb l'holocaust. És evident que els camps de concentració i el genocidi practicat pels nazis va provocar un sentiment de solidaritat i simpatia amb la causa jueva. La segona explicació, més autòctona si es vol dir així, consisteix en el fet que el naixement d'Israel va ser vist com un procés reeixit de supervivència i consolidació d'un poble. El que va succeir és que Israel va néixer amb el suport de les potències mundials però sense el consens i el vistiplau dels estats i pobles que havien de conviure amb el nou estat. A partir d'aquí tot han estat conflictes i enfrontaments. Som dels que pensen que les coses no són blanques o negres, és a dir, som dels que pensen que no hi ha uns de molt, però que molt, dolents i uns altres de molt, però que molt, bons. Ni els palestins són els bons i els israelians els dolents, ni a la inversa. I com que les culpes estan repartides no puc compartir aquesta visió tan majoritària dins les esquerres de França i Espanya que criminalitza els israelians i santifica els palestins. L'argument sobre qui hi havia abans sobre el territori, és un argument que no crec que ens pugui aportar massa dins la discussió; històricament era terreny israelià i sempre hi ha hagut una població jueva, ara bé, també és cert que quan es crea l'estat israelià -fa seixanta anys- n'hi havia molts més de palestins o àrabs que de jueus. Ara, centrar el tema sobre qui hi havia primer o qui té més dret sobre el territori no crec que sigui una bona forma d'intentar assolir vies de resolució; hi ha una realitat i aquesta realitat és que hi ha dos pobles sobre un mateix territori i possiblement l'única alternativa realista és aconseguir un repartiment d'aquest territori entre els dos en disputa. Els israelians han comès abusos inacceptables, ara bé, tenc la sensació que la part que posa més entrebancs per arribar a una solució de pau no és la jueva. Dit d'una altra manera l'objectiu dels israelians no és l'eliminació del poble palestí, al contrari, dins Israel hi viu una població àrab que té reconeguts tota una sèrie de drets. Israel com a democràcia accepta el pluralisme i la diversitat, tal vegada, el conflicte provoqui que aquesta acceptació no tengui l'abast i la igualtat que és exigible, ara bé, en principi, no hi hauria grans dificultats perquè això fos així. A l'altra banda no ho veig tan clar. Són molts els àrabs que marquen com un dels seus objectius bàsics la mort i desaparició d'Israel. Dins la societat palestina no hi ha una mentalitat procliu a acceptar la diversitat, no ja interior, sinó fins i tot exterior donant per bo un estat jueu. Aquestes barreres mentals molt sovint es veuen eclipsades per les brutalitats d'ambdues parts, una brutalitat cal insistir molt més criticable en el cas israelià que no viu digume-ne dins l'ocupació i la desesperació. Si a aquesta situació a més a més li afegim una voluntat malèvola d'instrumentalitzar aquest conflicte tendrem una conjuntura encara més complexa. És evident que Iran i Síria han jugat i continuen jugant un paper més aviat pervers en la possible resolució del conflicte. Ja sé que hi ha molts d'aspectes rellevants que també han de ser tinguts en compte, ara bé, pens que sobretot ens convé abandonar el plantejament entre bons i dolents que circula als nostres mitjans.