Un cop acabada la seva lectura, que lluny queden les incoherències. En primer terme i quasi havent passat el llindar, allò de la propietària de la pensió on viu el protagonista, que no vol que fumin a l'edifici, i es troben als anys vint, que fins i tot, als cinemes era permès. Alguna coseta semblant es repeteix, i alguna erradeta tipogràfica, també. S'immortalitzen els primers dies de la llibreria Catalònia o a la pàgina 223 la Vanguàrdia, com aquell qui diu, es llepa amorosament la mà del que ofereix l'aliment, però no és pas tot tan simple com sembla. En aquest llibre màgic, l'autor ha trigat precisament 7 anys a entregar-lo, el que s'hi juga l'autor és , potser, molt més del que sembla al primer cop d'ull. A l'hora d'inserir La sombra del viento a aquest, Ruiz Zafón se'n surt molt dignament, però ja adverteix que «la propera vegada que vulguis salvar un llibre no t'hi juguis la vida...»
L'obra en si no és com per a rellegir quatre o cinc cops a la vida, com podria passar amb La plaça del diamant tan bell poema, però és realment una novel·la d'allò més bona a l'hora d'aguantar la tensió fins al final i no avorrir el lector, a cap pàgina. Que hi ha descripcions i imatges gastadetes ja fa temps, al nostre món occidental? És possible, però El juego del ángel val molt la pena. Que l'autor, potser desconeix totalment que a les llibreteries dels anys 20 no hi havia més acumulacions que les volgudes o provocades pel mateix llibreter? Doncs també. Que es fa seu allò del Gómez de la Serna de «el buen escritor no sabe nunca si sabe escribir»? D'acord. No és el que sembla que potser està pensant el lector que ja l'ha recorregut, no, el que sedueix no és precisament que els llibreters surtin com una mena d'herois als quals cal protegir, aquesta sensació s'ha començat a viure un bon grapat de lustres més tard, a més, quan moren al seu llibre, ho fan d'èxit, cosa presumiblement estranya de debò. No sabem si l'editor juga al joc de l'autor i el seu argument, però aquest títol quasi acaba, ofereix el seu últim alè narratiu, a la pàgina 666. Definitivament, un llibre amb esperit. Tot i que no està clar el paper de l'editor a l'hora d'orientar el que sembla serà una trilogia... és molt probable i el més interessant del volum, que Ruiz Zafón entri a sac en el joc de l'al·legoria, amb totes les seves conseqüències, arribant així a ser portat a un moll remot, tant, que el que sembla un final desconcertant, pot ser el més obvi desenllaç entre l'autor i el patró del llibre en els dos sentits que us imaginau. És claríssim que servidor pot estar veient bellumes literàries, aquesta és una de les poques llibertats reals de les quals avui, encara, podem gaudir, ara bé, el més engrescador del llibre és precisament aquest aire de manual per a principiants que s'hi troba al començament i ens endinsa, potser, per la mateixa història personal d'un autor que passa de veure com el seu llibre és rebutjat, a com el mateix títol passa en poc temps a fer-lo el preferit dels preferits del patró.
L'obra porta, per descomptat, tots els ingredients per a fer una gran peli d'acció, amb un puntet de terror, d'amor, de contenció morbosa, d'història social al voltant de la rosa de foc i dels manuals que feien servir alguns espiritistes a una part de l'anarquisme català, descobrint el pa amb oli a cada instant, però aportant-li els millors ingredients per assegurar l'èxit. Si el lector segueix la història fent servir el joc al·legòric, com a barca per arribar a l'altre costat d'aquest llac glaçat,p otser hi trobi el mirall on es veu un Carlos Ruiz Zafón que no necessita pas tota aquesta propaganda i que adverteix: «Et portaré a un lloc secret on els llibres mai no moren i on ningú no pot destruir-los», quan el seu editor és un dels campions de l'edició que sap, millor que ningú, que quasi tots al final, tots, es trituren. Tanmateix, l'autor es mereix ser llegit i no caure al sac generalitzador dels maleïts bestsellers.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.