L'acord de l'Ajuntament de Palma de donar, corregir i, en 68 casos, canviar el nom de carrers i vies públiques de la ciutat és un acte de voler avançar cap a la normalitat a partir d'una situació gens normal (des del punt de vista lingüístic, cultural i, també, democràtic). Ho és tant que, si no hi estiguéssim avesats, ens sorprendria haver necessitat tant de temps de governs municipals democràtics per restituir -només parcialment, encara- la toponímia urbana que la dictadura havia corromput i malmès.
La importància de l'acció no pot ser rebaixada pel fet que hi pugui haver algunes veus que remuguin -amb més o menys hipocresia- contra la decisió, ja sigui al·legant el cost que pot suposar l'actualització d'adreces, la desorientació que temporalment pot produir els canvis de nom o que hi havia altres urgències a resoldre. En qualsevol gestió, també la municipal, les urgències no han d'impedir resoldre les coses que poden, sempre, esperar; i aquesta ja havia esperat prou, quasi trenta anys. Les decisions preses per gestors democràtics poden anar sovint acompanyades de protestes que es fan públiques fàcilment; les d'un règim dictatorial solen no provocar-ne. Ningú no degué protestar pels quasi 200 canvis de noms de vies públiques que l'any 1942 va fer el consistori franquista sobre la Palma d'aleshores. No s'hi degueren atrevir. Una cosa semblant passa quan comparam processos de normalització lingüística democràtics i processos de minorització lingüística dictatorials.
Divendres passat, el mateix dia que els diaris es feien ressò d'aquesta decisió municipal, se celebrava el Dia d'Europa. Està bé aprofitar aquest dia per recordar que hem avançat en el reconeixement del català en el marc de la Unió Europea: entre altres coses -i gràcies a una sèrie de giragonses- podem adreçar-nos, per escrit, en català a la Comissió Europea, al Parlament, al Consell, al Defensor del Poble Europeu o al Comitè de les Regions i tenim dret a rebre-hi la resposta. No podem obviar, però, que encara el català és lluny de tenir-hi el tractament normal que li correspondria per dimensions demogràfiques, vitalitat productiva i capacitat d'adequació immediata a les exigències que l'oficialitat podria suposar.
Amb la finalitat de recordar aquesta commemoració i l'avinentesa que el 2008 és l'Any Europeu del Diàleg Intercultural, la Direcció General de Fons Europeu i el Centre Balears Europa, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Palma, va organitzar la Fira del Diàleg Intercultural. Entre els espais que en feien part, n'hi havia quatre de destinats als estats convidats (Alemanya, Colòmbia, Romania i el Senegal), en els quals uns monitors originaris d'aquests quatre llocs explicaven als visitants aspectes i curiositats del seu país. En una evidència del que hauria de ser normal, tots ells s'expressaven en català. A més a més, a l'espai de l'Ajuntament de Palma, una japonesa i un marroquí explicaven, també en català, la importància del compromís dels nouvinguts d'aprendre la llengua del lloc on viuen i d'una correcta acollida lingüística d'aquests pel conjunt de la societat (en el sentit de facilitar-los l'adquisició de la llengua i no d'evitar-los que hi entrin en contacte). Tot junt, era un bon indicador i exemple d'una normalitat que, massa sovint, n'hi ha que obliden que és possible; o ho amaguen.
I una mostra que la sensibilitat de les opcions polítiques que ens governen i la cura dels responsables concrets són essencials per fer les coses ben fetes. Vist el resultat i l'acollida que ha tengut, estaria molt bé que els qui en són responsables polítics decidissin repetir aquesta mostra en noves edicions, ampliar el nombre de països convidats i l'espai -a estones es feia petit la durada i els recursos destinats. Seria normal.
