Sí, però no

Les primeres manifestacions dels nous governats varen ser ben diferents. Tots es varen posicionar clarament a favor de capgirar la situació i retornar als catalanoparlants els drets que ens havien segrestat, que aleshores ja eren molt inferiors als que gaudeixen els castellanoparlants. Tammateix la cosa no va així com hauria d'anar. Malgrat les declaracions públiques al seu favor, la normalització no avança així com hauria d'avançar. La Comissió Interdepartamental de Política Lingüística, que legalment s'hauria de convocar tres pics cada any com a mínim, segueix sense reunir-se. El pressupost destinat política lingüística és petitíssim en comparació a altres comunitats autònomes amb situacions semblants a la nostra, com per exemple Catalunya i el País Basc. La Direcció General de Política Lingüística encara és una part de la Conselleria d'Educació i Cultura, quan hauria de formar part de la de Presidència si hom vol impulsar una línia de treball transversal que afecti tota l'administració. No s'exigeix l'ús del català a les entitats que reben subvencions per organitzar esdeveniments públics.

La major sensibilitat lingüística d'aquest govern sembla, per tant, evident en el terreny de les idees, però cal que aterri ja al terreny de les realitzacions. Per això, no estaria malament pegar-los una empenteta, que se'n temessin que som molts els qui esperam que posin fil a l'agulla, que vegin que si no ens volen decepcionar han de fer passes fermes cap a la protecció dels drets dels catalanoparlants i cap a la promoció de l'ús social de la nostra llengua. I per això cal que dissabte que ve hi hagi molta de gent a la Diada per la Llengua.