El silenci és el monstre

La línia múltiple de les comunicacions i de la informació està del tot traçada, i per això resulta cada dia més estranya aquesta queixa pels espais amagats, fins i tot criminals, que renuncien a complir una llei global i aparentment d'abast universal: les comunicacions són més accessibles, més barates, més ràpides, més còmodes, més fàcils. Tothom té accés a l'escriptura, als mitjans de comunicació, a la televisió, al mòbil, a la xarxa. Qualsevol idea, qualsevol contingut, qualsevol emoció arriba instantàniament al veïnat i a l'últim i llunyà extrem d'un altre continent, i res no es pot amagar al poder i a la transparència de la informació. La informació ja no és un element: és el medi en el qual s'esdevenen tots els relats, i totes les situacions que protagonitzen els humans de tota condició són públiques, objectes de comunicació davant dels ulls d'algú. Per això sobta el descobriment d'aquests espais obscurs, perquè l'aïllament és una excepció, gairebé un sinònim d'impunitat, un error, una anomalia, una estranyesa en l'època de vidre de les vides desenvolupades als ulls dels altres, i perquè tots els relats de la comunicació parlen d'abundància, d'excés, semblava que de felicitat.

Lluny del relat criminal, ja fa temps que ens hem acostumat a percebre els pròxims com a subjectes protagonistes d'una narració transparent. Sí, potser la majoria es passegen amb les oïdes tapades pels auriculars d'algun estri musical, o al mateix temps conversen pel mòbil, però tots hem acordat que som gairebé transparents. Les vides alienes ens són tan conegudes com les dels personatges que veiem a la televisió, i fins i tot en els desconeguts no hi ha gairebé cap espai vital del qual no coneguem algun fragment. I, malgrat tot, flota en l'ambient un interrogant sobre la incomunicació: entre els coneguts, enmig de les parelles, entre els companys de treball, dels pares amb els fills adolescents i viceversa, de l'administració cap als ciutadans, i viceversa, també, que prou bé que ens esforcem per mantenir algunes parcel·les de les nostres vides lluny de l'escrutini dels poders públics, sobretot del fisc. Antonioni parlava de la incomunicació de la parella, i ara el tema, sense resoldre's, és alhora una raresa, perquè la potència de la comunicació no ens protegeix de l'eufòria ni de l'aïllament, i en el veïnat que veiem cada dia hi ha tant el fil d'una història repetida per enèsima vegada com el misteri d'una vida a la qual no ens podem apropar ni un mil·límetre més que a la del desconegut que viu a l'altre extrem del món.

La tragèdia d'Amstetten no és un instant de fúria: és un dels pòsits d'una civilització que fa de la incomunicació un escenari tan vàlid com l'accés universal, i gairebé gratuït, d'esforç i de diners, a la informació. On hi hauria més crim, i més mal: en la transparència absoluta o en la negror completa, sobre les vides alienes? Potser aquesta és la impressió que en treia Freud quan mirava de convèncer-nos que la paraula cura... allò que prèviament el silenci ha emmalaltit. I això que el geni vienès no pogué albirar ni de lluny l'explosió de comunicació que esclataria poc després de la seva mort. John Gray ha parlat de la World Wide Web of Discontent, la xarxa mundial dels descontents, una germandat digital que engega protestes i aconsegueix canvis socials des de Seattle fins a les Filipines i des d'Ucraïna fins al Líban. Haurem de cercar un nom per a la xarxa mundial dels que fan de la incomunicació una excepció criminal.