Quadern de viatge

Diumenge, 27.- Testimonis que per discreció no citaré, si fos necessari m'han de guardar de mentir. Érem a taula quatre en un restaurant camí del Grau de la ciutat de València. És fresca la memòria: no fa d'això encara quaranta-vuit hores. El que segueix, tot i que sota una superfície risible, de fet esclafírem a riure davant el que semblava excepcional i, alhora, incoherent i graciós, és d'una fondària que, analitzada en la seva dimensió real, provoca tristesa, sens dubte perquè potser s'avança a un futur desolador. La part visible és, si més no, el resultat d'una acritud, d'una introversió, d'un distanciament que ha rovellat les relacions, el contacte, àdhuc la tebiesa del tacte de les persones amb altres persones, sovint aïllant-les en una soledat, per no desitjada, terrible, que ens és donat percebre, o intuir, mitjançant situacions casuals, especialment cruels durant la vellesa. Del fet que el món enfolleix de forma accelerada en tenim constància amb petits, i grans, esdeveniments i comportaments quotidians. Basta observar atentament el nostre entorn més proper per adonar-nos-en. El cas és que, just al costat mateix d'on ens disposàvem a sopar, una taula era ocupada per un sol comensal, un home jove i corpulent, de faccions comunes. Mentre menjava, llegia, o fullejava, un periòdic local. Compartir taula en bona companyia és un dels plaers que fan més apetibles i exquisits els menjars. Però a aquell home, el fet de no compartir, semblava no importa-li. Allò que ens havia de dar la vertadera dimensió de la circumstància, del problema, era allí, sobre la taula, devora el pa: un llibre, un exemplar de butxaca corrent. No és inusual que algú que distreu el seu oci informant-se de com embogeix la societat, tengui a l'abast un llibre, que és un complement de lectura més intemporal que el diari. Només podíem llegir, fent un esforç visual, el títol imprès en el llom, car el de la tapa restava ocult sota el torcaboques. Sé que algú creurà que m'ho he inventat. Al títol, òbviament, atès que pot semblar producte d'una imaginació desenfeinada, però famolenca. Tanmateix, tots els lectors tenim el costum, o la curiositat, o la dèria, de voler esbrinar el títol del llibre que llegeixen els altres, car aquesta informació, d'aparença innocent, sovint ultrapassa les preferències i el gust de l'individu per la literatura. Així que era inevitable que ens lliuréssim a la temptació de llegir l'enunciat d'aquell llom: Manual práctico para saber escuchar a tu perro, era l'obra literària d'autoajuda i aprenentatge que esperava l'atenció d'aquell home solitari que, certament, calia plànyer. Entre plat i plat, menjà de primer pebres vermells farcits i porcella rostida de segon, sonà amb insistència la sintonia del seu telèfon mòbil. Malgrat els símptomes i les coincidències, malgrat les sospites, tots quatre d'antuvi sabíem que a l'altra part de l'auricular no podia ser el seu ca l'interlocutor i, això no obstant, cap dels quatre tampoc no podria assegurar el contrari.