algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
24°

Quadern de viatge

Diumenge, 27.- Testimonis que per discreció no citaré, si fos necessari m'han de guardar de mentir. Érem a taula quatre en un restaurant camí del Grau de la ciutat de València. És fresca la memòria: no fa d'això encara quaranta-vuit hores. El que segueix, tot i que sota una superfície risible, de fet esclafírem a riure davant el que semblava excepcional i, alhora, incoherent i graciós, és d'una fondària que, analitzada en la seva dimensió real, provoca tristesa, sens dubte perquè potser s'avança a un futur desolador. La part visible és, si més no, el resultat d'una acritud, d'una introversió, d'un distanciament que ha rovellat les relacions, el contacte, àdhuc la tebiesa del tacte de les persones amb altres persones, sovint aïllant-les en una soledat, per no desitjada, terrible, que ens és donat percebre, o intuir, mitjançant situacions casuals, especialment cruels durant la vellesa. Del fet que el món enfolleix de forma accelerada en tenim constància amb petits, i grans, esdeveniments i comportaments quotidians. Basta observar atentament el nostre entorn més proper per adonar-nos-en. El cas és que, just al costat mateix d'on ens disposàvem a sopar, una taula era ocupada per un sol comensal, un home jove i corpulent, de faccions comunes. Mentre menjava, llegia, o fullejava, un periòdic local. Compartir taula en bona companyia és un dels plaers que fan més apetibles i exquisits els menjars. Però a aquell home, el fet de no compartir, semblava no importa-li. Allò que ens havia de dar la vertadera dimensió de la circumstància, del problema, era allí, sobre la taula, devora el pa: un llibre, un exemplar de butxaca corrent. No és inusual que algú que distreu el seu oci informant-se de com embogeix la societat, tengui a l'abast un llibre, que és un complement de lectura més intemporal que el diari. Només podíem llegir, fent un esforç visual, el títol imprès en el llom, car el de la tapa restava ocult sota el torcaboques. Sé que algú creurà que m'ho he inventat. Al títol, òbviament, atès que pot semblar producte d'una imaginació desenfeinada, però famolenca. Tanmateix, tots els lectors tenim el costum, o la curiositat, o la dèria, de voler esbrinar el títol del llibre que llegeixen els altres, car aquesta informació, d'aparença innocent, sovint ultrapassa les preferències i el gust de l'individu per la literatura. Així que era inevitable que ens lliuréssim a la temptació de llegir l'enunciat d'aquell llom: Manual práctico para saber escuchar a tu perro, era l'obra literària d'autoajuda i aprenentatge que esperava l'atenció d'aquell home solitari que, certament, calia plànyer. Entre plat i plat, menjà de primer pebres vermells farcits i porcella rostida de segon, sonà amb insistència la sintonia del seu telèfon mòbil. Malgrat els símptomes i les coincidències, malgrat les sospites, tots quatre d'antuvi sabíem que a l'altra part de l'auricular no podia ser el seu ca l'interlocutor i, això no obstant, cap dels quatre tampoc no podria assegurar el contrari.

Dimarts, 29.- El proppassat divendres, en el Paranimf de la Universitat de València, fou investit Doctor «Honoris Causa», juntament amb el premi Nobel de Física Roy J. Glauber, el professor, mestre i amic, Joan Veny i Clar. Fou, alhora, un acte solemne i càlid, emotiu i ple de significat. Solemne, perquè conserva la cerimònia la fórmula protocol·lària antiga, en alguns aspectes gairebé medieval, com és el cas de l'anell per «signar i segellar els dictàmens, les consultes i les censures escaients a la vostra ciència i professió», la qual cosa confereix a l'escenificació una austeritat i una exactitud que els segles han depurat. Té, és cert, un punt de ritual arcaic que corprèn els indoctes, intrusos en un univers de saviesa, però els acolorits tons de les togues i dels birrets dels doctors il·luminen, i rebaixen, la severitat acadèmica. Càlid i emotiu perquè res no ens pot omplir més de satisfacció que veure reconeguts els mèrits dels nostres amics. Prou són els mereixements acadèmics, l'erudició i l'autoritat de Joan Veny en l'àmbit de la filologia, de l'etimologia i de la dialectologia, en el camp de la investigació sobre la procedència dels mots, però mai no seran comparables a la seva qualitat humana, a la seva generositat, a la seva senzillesa. Ens enriqueix amb els seus coneixements, sens dubte, però més encara ho fa amb el seu exemple. Commovedor fou el resum del seu discurs: «les paraules no són paret, frontera, sinó pont, diàleg, companyia. I la unitat no està renyida amb la varietat». Ple de significat, perquè en un país on els polítics han substituït la ciència per la ignorància, la unitat per la secessió, és especialment significatiu i gratificant el gest de la Universitat de València d'investir Doctor «Honoris Causa» un declarat i ferm defensor de la unitat de la llengua catalana. Tot això no obstant, haurem de convenir els presents que qui portava el birret més elegant i festiu era un jove i prestigiós lingüista, el Doctor Antoni Maria Badia i Margarit.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.