Tot i que la política i el futbol aparentment no tenen res a veure, la gent del Partit Popular potser trobaria una mica de sentit a la vida sense objectius a què s'ha vist abocada per les urnes, si es deixàs alliçonar per l'afició del Betis. En l'afirmació de viva er Beti manque pierda, una boutade en aparença, s'explicita la voluntat de superar esculls en nom d'un ideal i, sobretot, la fermesa que dóna coherència ètica als sentiments dels bètics. Paradoxalment, els conservadors necessiten contemplar-se en un grup que sigui un prototip d'exemplaritat. Mai no m'ho hauria pensat, ara fa un temps, perquè la seva moral, continuant amb el símil futbolístic, era tan indestructible com la de l'Alcoià. Quan el professor de Georgetow va decidir involucrar Espanya en la guerra de l'Iraq, els conservadors optaren per fer-se corresponsables d'aquella carnisseria tot adduint que havien dipositat la confiança en una formació que no tenia fissures. Esperaven que aquesta aposta per la fidelitat més enllà de l'ètica augmentés el crèdit electoral del partit, perquè era demostrativa d'un projecte de societat sòlid, basat en els valors occidentals, sense especificar si eren els de Bertrand Russell o els de Berlusconi. En el Partit Popular tothom caminava en una mateixa direcció, i d'aquest caminar a pas redoblat, els seus ideòlegs més significatius en deien maduresa. Automàticament, els Acebes, Zaplana, Camps, etcètera, assolien la consideració de polítics assenyats, d'estadistes amb un projecte de país al cap. Feu-vos-en càrrec, quin disbarat! Si Acebes és un estadista, Ronaldo ha escrit l'Eneida. Era, per tant, un sil·logisme sense consistència. De manera que no s'ha pogut consolidar com a veritat inamovible en la consciència de l'elector. I el paral·lelisme entre l'organització del Partit Popular i allò que ha d'ésser un Estat ben governat, se n'ha anat en orri. Tocant a la militància, altre temps espartana, s'han produït infinitat de baixes tan aviat com la clau de la repartidora ha passat a mans socialistes. N'hi ha hagut prou amb el fet de veure's relegat a l'oposició sense esperances pròximes d'assolir el poder, perquè Zaplana renunciï al seu compromís amb la pàtria i se'n vagi a Telefónica. Ja hem begut oli! El sol fet de pensar que en repicar el telèfon pot ésser ell oferint-me un mòdem sense fils, em posa malalt. Però, en fi, no cridem el mal temps a deshora. Allò que vull dir és que Zaplana no serà l'únic a tocar el dos. En realitat, els conservadors, des del moment que no poden servir la pàtria des d'una poltrona de l'Administració pública, han perdut més gas que les gasoses d'en Miret en obrir-les, i sols pensen a assegurar-se el futur. Tot fa pensar que a Gènova, 13, hi ha força maror. Rajoy es gronxa més que la barqueta de Lope («Pobre barquilla mía/ entre peñascos rota/ sin velas desvelada/ y entre las olas sola»), i si no s'afanya a partir, potser abandonarà la presidència escaldat. La gent de seny no hi té gaire cosa a fer en el Partit Popular. I Mariano, en comparança amb Aguirre, és el centre. Ara és l'hora dels intel·lectualment cretins, d'aquells exaltats amb Visa d'Or a la butxaca que prediquen la revolució pendent. Ja s'han deixat veure a Espanya (capital Madrid) i a Catalunya. També a les Illes Balears, fins al punt que la defensa vibrant que fa Carlitos Delgado de lo baleá pot fer que madame Rosa sospesi la possibilitat de plegar. De tota manera -malgrat la voluntat manifesta de Carlitos de combatre el seny-, el cas de les Illes Balears no és tan dramàtic com el d'altres comunitats. La Paca ha manifestat reiteradament la seva voluntat de comandar la dreta. I què voleu que us digui? L'esperança en un recanvi sòlid mai no s'ha de perdre. Sempre que Déu tanca una porta, n'obre una altra.