Només perquè vaig guardar el full d'opinió d'aquest diari, corresponent a diumenge 28 de setembre de 1997, que ja ha plogut, amb l'única finalitat òbvia i subratllada llavonses en groc fosforescent pel que subscriu, de retenir en memòria de paper de premsa un article d'en Mateu Morro, en el qual sota del títol d'El darrer pagès, a més de cantar un sentit, premonitori rèquiem per la pagesia mallorquina, també retia homenatge a Josep Estelrich Turricano, pagès d'Hortella i estimat amic d'ambdós que feia poc havia mort en accident, i cap al final reproduïa una escapció d'un poema que jo vaig dedicar al succés i al comiat de l'home admirat, just per això, avui que l'he retrobada, puc abundar en el que aquest memorable full del DdB mig d'amagat emmagatzemava. El que segueix. Aferrau-vos fort.
Un altre escrit de Maria Antònia Oliver, Canvi de cor es titulava, de quan començava a acostumar-se a circular pel món amb un cor trasplantat, agraïment sentidíssim als metges que l'havien sabuda guarir de tan delicada passada pel quiròfan, i de la fortalesa que havia pogut aconseguir, conseqüència segons ella mateixa del gran amor que rebé de les persones que aquells durs moments conformaven el seu entorn vital més proper. Besos amiga Maria Antònia.
Just darrere, dos articles més i un magnífic editorial sobre drogues i prostitució, tant en boga ara mateix entre gent fins fa no-res molt considerada, sols a redols molt concrets a dir ver, però amb alt poder polític decisori sobre projectes econòmics de tal magnitud que maregen un sineuer magrel·lo com jo. Els altres escrits eren: Cicle: on som i cap on anam? Eurosúbdits de Nadal Batle, i La cara de Blai Bonet. Ostres, tu, quan ho he vist!
Nadal Batle parla de la Unió Europea, de les bases polítiques que la conformen, la seva aborronadora opinió sobre tot plegat. En reproduiré uns quants paràgrafs: «Allò que semblava una obertura de l'horitzó: llibertat de circulació de ciutadans, capitals i mercaderies ha estat segrestat pels funcionaris de la política, els saldos de la partitocràcia dels estats, despatxats a Estrasburg i Brussel·les perquè gaudeixin de sucoses pensions i sumptuosos avantatges i sobretot perquè callin. Malgrat la meva senil memòria encara em record de casos galdosos i espectaculars, que van des d'un fosc i aliè arquitecte a una senyora d'ofici ignot que ha descobert darrerament que les proclames polítiques consisteixen a dir obvietats populistes sobre les quals tothom està d'acord»... Més: «Els Europeus sempre han pretès que són els hereus de la revolució francesa i els pares ideològics de l'americana, i que en el vell continent floreix la democràcia. Però avui en dia qualsevol persona equànime i mínimament il·lustrada convendrà que la monarquia i l'aristocràcia que l'envolta són incompatibles amb aquesta pretensió...». Més encara: «Fa uns mesos, uns industrials illencs, dels que fan negocis enjondre perquè ja no els queda cap vaca per munyir aquí, proposaven fer una subscripció per oferir un vaixell al Rei d'Espanya. Evitaré comentaris sobre aquest humanitari gest de solidaritat». I cap al final es referia al «Ducat de Palma de Mallorca» amb les següents iròniques paraules, aspres com cagaferro de fornal: «Ara que hi pens potser hauria convengut més un com el de Ducat de Magaluf, i així s'hauria homenatjat alhora dos bascs, el senyor Urdangarín i la senyora Nájera, que tenen en comú una cosa: cap d'ells dos no parla eusquera, però que es diferencien amb una altra: només un d'ells parla català, el senyor Urdangarin naturalment». En Nadal també la tenia al punt de mira, dona Margarita. Fa onze anys, imagini. De La cara del mestre Blai en parlaré en el pròxim article, que avui ja no m'hi caben els comentaris. I ho faré perquè s'ho paga, és notable el trunyellat que fa Bonet de Jean Arthur, Jaime Mayor Oreja, ETA, José M. Aznar, Rimbaud, i el cinquantenari de la mort d'en Manolete. Redéu quin aglà que hi havia amb en Blai!
