Em sembla que descobrir a hores d'ara les virtuts narratives i la capacitat intel·lectual de Guillem Frontera, sens dubte un dels nostres pensadors més incisius, brillants i compromesos amb la nostra realitat «politicosociocultural», resultaria un acte superb de desconeixença i estultícia, tenint en compte la llarga trajectòria, tant a nivell literari com d'articulista d'opinió i de crític d'art, que l'escriptor d'Ariany ha anat embastant d'ençà que es donà a conèixer amb la novel·la Els carnissers ja fa més de quatre dècades. Ara, després de molts anys de no treure a la llum -si deixam fora del recompte aquella petita joia entre l'assaig breu i els aforismes titulat Bombolles de sabó- cap obra de narrativa de ficció, ens arriba La mort i la pluja (Proa, 2008), un llibre de contes que surt avalat amb el Premi Mercè Rodoreda 2007. Tot i que aquest premi d'entrada ja comporta una certa qualitat, sempre fa de mal dir si el jurat l'encerta o no en el moment de proclamar el seu veredicte. Sense conèixer ni desmerèixer els atributs ben segur positius de la majoria d'obres presentades al premi en qüestió (ja sabem que sobre gusts no hi ha res escrit, com diuen, encara que crec que aquesta sentència és inexacta), els autors d'aquestes i els potencials lectors poden tenir la certesa que en aquesta edició ha guanyat un llibre de narracions que gaudeix d'un altíssim nivell literari, tant a l'hora de crear personatges (semblen còpies reals o adaptacions de persones conegudes per l'autor) com de descriure les situacions i els ambients on s'han de desenvolupar unes històries que atrapen el lector i el condueixen vers uns escenaris a voltes grotescs, closos, impactants, sempre ancorats en un pretèrit grisenc i torbador per unes condicions de vida diguem-ne d'estricta supervivència. Encara que els contes mantendrien llur independència si els féssim fora del recull, voldria destacar que es poden llegir com si es tractàs d'una novel·la bastida per diferents capítols, ja que la unitat temàtica, a més del traspàs de personatges d'un conte a l'altre, permet confegir aquesta visió global, de mosaic ben armat i construït, entorn del poblet d'Alanària, un reducte de l'interior de l'illa de Mallorca de l'època preturística, quan encara els illencs basaven majoritàriament la seva existència en el treball del camp i la gent partia mar enllà a fer les Amèriques, com deien, per tal d'aconseguir una millora en les condicions de vida, un somni tan sols a l'abast d'alguns privilegiats. En aquest llibre s'entrecreuen les històries de l'oncle emigrant que descobrí el teorema de Pitàgores, retalls d'aquell món en què la religiositat esdevenia un eix principal al voltant del qual gravitava el petit clos familiar, però també la xarxa fràgil i inestable d'una societat temorenca que necessitava trobar camins de salvació per poder sortir de la misèria i el patiment, postals del dia a dia en el poble: la partida de cartes a la cantina, els jocs dels infants i les quimeres dels joves, l'arribada de la primera batedora, l'èxode cap a la ciutat... En fi, tot plegat un exercici de recuperació del passat des de la perspectiva serena, lúcida, un xic melangiosa, que ofereixen el pas del temps i el canvi en la forma de vida d'un col·lectiu tancat en si mateix però que malda per agafar-se a la corda del progrés i la modernitat quan això eren encara simples conceptes. Cal destacar-ne també l'estil refinat, pulcre, la solvència formal que Frontera aconsegueix per mitjà d'un lèxic poderós i ric, a més de la construcció quasi sempre homogènia i circular -vaja, que no es noten les costures- del relat. El fet que La mort i la pluja fos un dels llibres més venuts a la diada de Sant Jordi ens fa pensar que encara no tot està perdut malgrat l'èxit aclaparador del producte Ruiz Zafón o d'alguns que es fan passar per escriptors aprofitant la televisió com a plataforma de triomf en el món de les lletres.