Si visitam qualsevol part de l'Estat fora de casa nostra, podrem comprovar com la gent de cada poble o ciutat viu tranquil·lament en la seva llengua i els que es volen relacionar amb persones d'altres estats o tenen certes necessitats per estudiar o per fer segons quins tipus de feina aprenen altres llengües, però la vida es desenvolupa en la llengua del lloc visitat, que sempre és algun dialecte de l'espanyol. A vegades, fins i tot, escriuen algun vulgarisme dialectal, per exemple «tablao flamenco», i no tenen cap problema els regionals del PP per canviar l'estatut i modificar el nom de la llengua, ja que encara no han arribat a aquest elevat grau d'analfabetisme. També podreu comprovar com hi ha persones estrangeres que s'han casat amb una espanyola i que aquestes persones han après el castellà i amb aquesta llengua es relacionen amb els seus conciutadans i ningú no hi posa cap dificultat. Al contrari, si al principi els costava parlar-hi, tothom els animava i els ajudava a millorar.
Aquí, als Països Catalans, existeixen uns certs obstacles que hem de conèixer per poder superar-los. He sabut les peripècies d'una dona xinesa que es va trobar amb un barceloní a la Xina i varen començar una relació en anglès, però aviat ella va saber que tota la família del seu estimat, amb el qual més endavant es casaria, parlava el català, i, per tant, perquè creia que era un fet habitual i que anirien a viure a Barcelona, es va posar a aprendre el català, mentre es trobava a la seva terra. Fa uns set o vuit mesos que són aquí i ha continuat estudiant el català fins que ha aconseguit un nivell bàsic que li permet fer qualsevol tipus de feina i tractar la gent en català. Des que ha arribat al Principat, ha anat de sorpresa en sorpresa. Ha presentat el seu currículum de dissenyadora i coneixement de xinès, anglès i català, però pertot li han demanat el castellà i s'han enfadat quan han comprovat que sabia català i no sabia la llengua «important». Finalment va trobar feina de dependenta en una botiga de xinesos. Ella atenia el públic en català, encara que li responguessin en castellà, i, a poc a poc, anava aprenent paraules en castellà, per si algú no l'entenia. Doncs, el resultat és que l'han acomiadada per parlar només en català.
Què passaria si algú fos acomiadat per parlar només en castellà? Què trobau que diria aquesta tropa que coneixem? Pareix esser que això no serà possible mentre existeixin Roses Estaràs disposades a fer que el català sigui una llengua de segona, a aconseguir que no es pugui igualar mai en drets al castellà i que s'escriguin els llibres de text en dialecte (en felanitxer, en pollencí, en solleric, en sineuer, en campaner...). Se n'ha anat aquell que copiava la línia de destrucció del català que es fa a València, però han quedat bons i bones deixebles. Llastimosament, aquella parella de català i xinesa ha arribat a la conclusió que viure en català no és viable. Ara que el batle que no xerrarà mai en mallorquí vol modificar l'Estatut, perquè es posi el nom de llengua balear a la llengua catalana, ara és ben hora que els partits que es varen equivocar, esper que fos així, (PSOE i UM) i el PSM, Esquerra Republicana, Entesa i Esquerra Unida es preocupin de fer modificar l'Estatut perquè aquí, la llengua catalana, que és la pròpia i oficial d'aquesta terra, tengui almanco els mateixos drets, és a dir, que, de moment, sigui igual que la castellana. La Direcció General de Política Lingüística té molta feina per impedir els atacs que reben els catalanoparlants dins la seva terra per part d'autoritats espanyolitzades i per a no permetre que els estrangers que viuen amb nosaltres hagin d'arribar a la mateixa conclusió que ho ha hagut de fer aquesta dona xinesa, que ha actuat com calia i que ha estat pèssimament corresposta. Quan n'aprendrem?
Joan Lladonet, pedagog
