El cas Bitel-2 està demostrant el grau d'impunitat amb què s'actuava a l'anterior Govern en tot allò que fa esment a maneig de doblers públics. El PP s'ha apressat a desmarcar-se del tema, com si no anés amb ell. Però la realitat és que la cúpula de l'empresa fou posada per l'Executiu de Jaume Matas, amb un escàs control sobre les evolucions fetes pel gerent. Massa sovint demanam rapidesa en els poders públics per aclarir les possibles malifetes que s'han cuinat. Ara, malgrat el problema destapat, hauríem d'estar satisfets en comprovar que els mecanismes de seguiment han donat fruits, i han permès detectar allò que, ben segur, hagués passat desapercebut si el PP seguís governant. Recordin que l'anterior batlessa ja va dir que, per exemple, el cas De Santos s'hagués resolt d'una altra manera, més conciliada segons es donava a entendre, de manera que es podia «tapar» el problema.
El PP i les seves corretges mediàtiques tracten de contrastar tot això amb altres situacions viscudes per persones de l'esfera progressista, que no tenen res a veure amb preteses accions delictives, com són els casos que s'han descobert i que afecten de manera directa la gestió de gent posada pels conservadors. Aquest patató, seguint la concepció del meu amic Ferran Aguiló, és molt més que tubercle: els casos De Santos i Bitel-2 suposen, també, tallades considerables de porcella, d'embalum greixós, i ens serveixen per il·lustrar de quina manera prepotent i altiva es gestionaven els doblers de tots. Ara, ens volen fer creure que ens trobem davant malalts, persones cerebralment tortuoses que no sabien ben bé el que feien i, per tant, es justifiquen les seves conductes. Tot massa compost i mal de creure, quan estam parlant de pautes desplegades en el decurs d'anys, amb una visualització més que cridanera. I amb una barra descomunal. Tot aquest afer de Bitel-2 m'ha recordat un altre bon amic, el qual enyor. Francesc Quetglas. La d'hores que parlàrem, ell i jo, a la passada legislatura, sobre el procés de Bitel, sobre l'espionatge a què l'havien sotmès, sobre la vacuïtat de determinades sentències! Sobre la impunitat de determinats personatges que, com l'oli, sempre suren. En Matas passarà a la història no per unes autopistes caríssimes i mal plantejades, ni per un metro fet a corre-cuita per inaugurar-lo abans d'unes eleccions, ni per la desproporció megalòmana dels seus projectes. El coneixerem com el personatge que ha cobert de teranyines els comptes públics mentre ell i alguns membres destacats del seu sèquit gastaven a mans plenes, o es preparaven per fer-hi. I que partí deixant un gran immoble gairebé sense estrenar, cosa estranya, per fugir no sabem ben bé de què, encara que podem imaginar-ho. Em consola pensar que en Xisco Quetglas, estigui on estigui, deu fer un somriure socarró, com el que sovint dibuixava, i deu estar dient: «ja era hora!».
