Quan escric aquestes ratlles som a Madrid no per mirar d'aconseguir alguna subvenció d'algun ministeri, cosa a la qual fa temps vaig renunciar per inhàbil, sinó per respondre a una convidada que el professor Diego Gràcia em féu per a participar a un simposi que es fa en homenatge a Pedro Laín Entralgo, el que fou catedràtic d'Història de la Medicina de Madrid i President de la «Real Academia de la Lengua». Si dic això és per aclarir que estic enfora de remeis i em resulta dificultós seguir els raonaments que la brigada Brunete de la comunicació mallorquina haurà fet aquesta setmana una altra vegada a favor dels seus: dels qui la paguen. A Madrid a mi, a més de parlar, em tocava escoltar amb educació els meus col·legues que parlaven de coses com «ipseidad y alteridad» i altres subtileses semblants. Un recurs retòric molt emprat entre aquests magnífics oradors madrilenys és atribuir a la sort coses que tenen difícil explicació: «Por un curioso azar de la vida» acostumen a dir molt sovint i afegeixen qualsevol cosa estranya. La nostra brigada també acut moltes vegades a la sort per exculpar i explicar les nombrosos malifetes del seus clients de caire polític. Fou, per exemple i segons ells, vertaderement qüestió d'atzar que els vots que a les altres eleccions venien d'Argentina anassin a parar quasi tots a Formentera, i que, en conseqüència el 90% dels vots argentins entrassin a les urnes d'una circumscripció on no voten ni el 5% dels habitants d'aquestes illes. Es veu que la brigada no es gasta doblers a contractar matemàtics que els ensenyin quant estranya és aquesta distribució i que a qualsevol li sembla de tot menys producte de l'atzar. Fou també per mor de l' atzar de la vida, tornaren a dir, que els e-mails que enviaven a Francesc Quetglas rebotassin no a qualsevol dels milions i més milions d'internautes que hi ha al món, sinó exactament a D. Jaume Matas que, segons digué, no els havia de menester per a res. Atzar i pur atzar o, també, atzar tecnològic repetia la brigada. La darrera qüestió de xamba fou la del batlle del meu poble de Calvià que havent estudiat només un parell d'hores de filologia -i em sembla que no la millor- és capaç d'inventar-se una nova llengua que no sap escriure, ni llegir, ni parlar. «Azares de la vida», diuen, també en castellà, els que volen explicar tan prodigiós cas. Podríem continuar i veure com han atribuït també a l'atzar el cas Rasputin, la inundació del metro, la doble vida dels regidors afiliats als guerrillers de Cristo Rei, etc. etc. La sort sembla que sempre va cap al mateix costat.
No sé si he dit abans que quan vaig deixar Mallorca per anar a la «Villa y Corte» feia pocs dies que havia esclatat el cas Bitel o, millor dit, el Bitel 2. El que sí he dit és que per mor de les meves feines -lleugeres- a Madrid no havia pogut seguir aquells mitjans de comunicació -la brigada mediàtica- que sempre estan disposats a disculpar l'administració quan és de dretes, i quasi sempre el negocis quan són privats. He pensat que és possible que aquests intel·lectuals mediàtics que tant estim no es trobin amb cap excusa o cap raó per a justificar que una empresa pública com és Bitel, pagui informes que són una simple còpia d'una plana d'Internet. No sé si ho podran atribuir altra vegada a l'atzar. Si no és auxí, jo, en agraïment per les bones i divertides -i il·lustradores- estones que m'han fet passar, voldria ajudar-los a trobar una bona excusa per a la malifeta de les fotocòpies. El meu mestre, el professor López Piñero, solia dir que a la universitat no hi havia plagis. Que quan algú copiava un llibre no copiava, sinó que s'inspirava en aquest llibre; si copiava de dos, estava fent una tasca de síntesi; si copiava de tres, llavors, llavors ja feia un autèntica labor original. Visca, doncs, la còpia! Per altra banda els copistes medievals -la majoria d'ells, monjos; recordau Umberto Eco?- varen dedicar hores i més hores a copiar obres dels clàssics antics, com Aristòtil, o medievals com el nostre Ramon Llull. Degut a aquests homes benemèrits que el vespre no anaven al Rasputin sinó al «scriptorium» es va salvar la cultura clàssica, de la qual quasi no corsevaríem cap obra si no hagués estat pels copistes. Com parlar malament, idò, de les còpies i de la tasca del copistes? La cosa és molt clara: hi ha que reivindicar la còpia i salvar els copiadors. Mai criticar-los.Tant si han usat un pergamí com si han emprat Internet. Estic segur que la Brunete Mediàtica de Mallorca quan hi pensi sabrà copiar el meu argument impecable i fins i tot agrair-me'l.
