Comencem per Joan Mesquida, el flamant nou secretari d'estat de Turisme. El polític mallorquí està allunyat del poder socialista balear. No és, per tant, «quota» illenca. De fet, cal recordar que després de 2003 va abandonar la política de primera línia i que va ser rescatat de la seva professió a l'ajuntament de Calvià per José Bono el 2004. Va per lliure en relació als moviments polítics regionals i del seu nomenament no cal esperar que sigui l'home a Madrid per al turisme balear. Atendrà les necessitats del sector en la justa mesura, igual que ho farà amb el turisme català, canari, andalús o de qualsevol altra regió. Com ha de ser. N'hi ha que el veuen com un futur recanvi possible per al liderat socialista illenc. És dubtós, per la mateixa raó abans esmentada. Més aviat fa la sensació que seguirà fent carrera a Madrid.
De la resta del Govern, en l'àmbit ministerial, sorprèn negativament la permanència del desastrós Moratinos al front d'Afers Exteriors. O molt canvia -cosa improbable, perquè a més del seu caràcter ja és un home de 65 anys i a aquestes edats difícil és mudar- o la nostra política exterior seguirà essent una mescla de voluntarisme ridícul -l'Aliança de les Civilitzacions- amb la perillosa cohabitació amb sinistres personatges com Chávez, Castro bis i companyia, la qual cosa ha situat Espanya en un grau de capacitat d'influència nul·la en l'escenari internacional i també europeu. Igualment és negatiu que Zapatero segueixi confiant eb Magdalena Àlvarez al front de Foment. Aquesta dona té una forma de ser difícil -ho conten els seus companys de Balears- que complica extremadament el tracte i, en conseqüència, la negociació. A pesar de les bones paraules que diuen en públic els responsables institucionals illencs deuen estar bastant preocupats. Perquè augura nirvis en allò que hauria d'anar com la seda, no en va és el ministeri clau per a Francesc Antich. Cal esperar, però no és, d'entrada, una bona notícia.
En Economia Zapatero hi manté el veterà Pedro Solber, garantia que la política essencial per al país no mudarà. Però alhora eleva el seu amic Miguel Sebastián a Indústria, Turisme i Comerç. Solbes i Sebastián han tengut topades serioses en el passat i caldrà veure qui dirigeix de veres la política econòmica en aquest temps d'incerteses que haurem de passar durant els pròxims anys.
La part frívola i alhora caparruda de Zapatero es deixa notar en no liquidar l'inútil ministeri de l'Habitatge i, a més, en crear-ne un altre igual de «florero» o «maria», el d'Igualtat. Tots dos seguiran essent el que ha estat el primer en els últims quatre anys: poc o res pràctic que no pogués no fer-se o fer-se a qualsevol secretaria d'estat d'un altre ministeri o, en el pitjor dels casos, marquèting sense contingut.
La suposada quota catalana sí que és molt rellevant, políticament. Per ventura és el més important del Govern. Carme Chacón a Defensa és una aposta arriscada però intel·ligent. El millor ministre de Defensa espanyol ja va ser del PSC, Narcís Serra, i la nova titular no té per què ser manco bona i per a ella li suposa una potencial projecció de futur considerable, alhora que, paradoxalment, deixa el PSC sense un ministeri amb més rèdit per a Catalunya, com els agradava tenir, als socialistes catalans. En canvi fa a Celestino Corbacho ministre de Treball i Immigració. Pot ser una de les estrelles d'aquest nou Govern i sens dubte és el missatge més meridià que llança Zapatero de per on vol que vagi la legislatura. Corbacho prové de la Federació Socialista Catalana-PSOE, no feia part de la «gauche divine» barcelonina ni tampoc mai ha estat -sinó tot el contrari- en el sector pseudonacionalista del PSC. De fet, quan per mor de l'Estatut la direcció nacional del PSOE es plantejà que Pasqual Maragall podria voler rompre, José Blanco contactà amb Corbacho per si fos necessari activar de bell nou el PSOE català front al delirant PSC de Maragall. Un missatge molt clar.
