La comunitat de regants de la font de sa Canaleta de Banyalbufar, sorgiment d'aigua que abasteix també uns rentadors municipals, ha fet unes obres que han destruït les restes de les seves canalitzacions obertes tradicionals. El més trist és que ens hem vist implicats en l'assumpte perquè formam part de la dita comunitat. Per tant, encara que parcialment, en tenim alguna responsabilitat. Hem de dir en descàrrec nostre que hem faltat per desconeixement, per manca de temps; perquè, de bona fe, volíem pensar que les coses es farien bé. Però també hem de confessar que no hem fet gaires esforços per evitar el desgavell, per demanar clarícies, per dubtar de l'encert de les decisions que s'havien de prendre. Probablement no haguéssim aclarit res, però ens hem de retreure que ni tan sols ho hem intentat. I els primers perjudicats hem estat nosaltres, bàsicament per quatre coses. Una perquè l'inici de les obres ens suposà una inundació a la caseta

-qui no ha patit una inundació no sap com és de depriment. Segona perquè hem vist desaparèixer restes de canaletes i estructures hidràuliques tradicionals. Tercera perquè ens han deixat, als veïns més acostats als antics rentadors, sense accés directe al sorgiment de l'aigua -justament els que no necessitàvem les conduccions que ara s'han fet, de la mateixa manera que no necessita l'ascensor qui viu als baixos d'una finca. Ni nosaltres tenim ara accés directe al sorgiment de l'aigua ni qualsevol persona que hi pugui passar ocasionalment; tampoc els veinats del poble que hi anaven a recollir-ne per consum propi. Trist, més si consideram que l'aigua és en part propietat municipal

-sense entrar en la qüestió de la legalitat de tancar l'accés públic a l'aigua d'una font que és, en part, de la comunitat. Quarta -seguim encara amb l'enumeració de perjudicis- perquè ens ha tocat pagar, com a tots els regants, una xifra respectable de doblers per a la «millora». És a dir que, parlant malament, ens han deixat fotuts i banyuts. I ara, què ens queda? Què hi podem fer? Potser alguna cosa, com parlar amb la comunitat de regants, demanar que es posi algun tipus d'aixeta a la paret dels rentadors públics

-tancats fa més de deu anys. Sí, feim comptes fer-ho i confessam que serà un acte egoista, però també altruista perquè, com hem vist, de sempre, qualsevol havia tengut accés a l'aigua. Tot plegat és molt trist, però tanmateix ens resistim a lamentar-nos de la pèrdua del patrimoni hidràulic. A plànyer-nos de la destrucció d'estructures hidràuliques tradicionals, de canaletes, de piques, fibles i rescloses de tota la vida. Seria molt fàcil invocar l'antiguetat de les estructures de reg de Banyalbufar, dels sistemes dels Qanats -mines- que es remunten a l'època del domini islàmic de Mallorca, fa quasi un milenar d'anys. També seria fàcil parlar d'altres sistemes hidràulics com els de Sóller o els de Fornalutx. I reivindicar després que s'hagués restaurat el sistema tradicional de conduccions de la font de sa Canaleta de Banyalbufar, de tots els elements que s'hi associaven. Però ens resistim a fer-ho, almanco ara mateix. Per què? Perquè no seria just ni realista fer-ho abans d'esmentar algunes coses. D'on haguessin sortit les misses per a la restauració? Haguessin pogut assumir els regants, nosaltres mateixos en formam part, aquests treballs, aquestes despeses? I les corresponents al manteniment del sistema de reg tradicional, dia rere dia, mes rere mes, any rere any. L'aigua que s'obstrueix i es desborda, que es perd total o parcialment, que s'evapora, que no arriba on ha d'arribar. Les plantes i els batzers dels horts abandonats que espenyen i obstrueixen les canals obertes. La picaresca d'algú que pugui agafar aigua per regar quan no li correspon. L'incivisme, la inconsciència de la gent que tira pedres, que espenya les coses. Podrien enfrontar els regants tots aquests problemes? Sembla que no. Tanmateix hem de confessar que ens manquen elements de judici, dades fiables; ens manifestam molt ignorants en tot l'assumpte. No, no reivindicam directament encara, el manteniment del patrimoni hidràulic de sa Canaleta de Banyalbufar tal com era abans. Però, i si s'hagués adoptat una solució mixta? Perquè prop d'aquesta font, una mica més amunt, devers el Penyal, s'ha fet això, una solució mixta. S'han restaurat les conduccions obertes tradicionals i per davall mateix, baix terra, s'han situat canonades que són les que realment menen l'aigua. De manera que, si interessa, l'aigua també pot circular a cel obert. Encara que sembli absurd -si una canal no serveix per dur aigua, quin sentit té?- alguna cosa positiva té l'assumpte. Es conserva la imatge tradicional de les canaletes obertes, l'aigua, opcionalment, hi pot circular i en el futur es pot recuperar el sistema de sempre si s'elimina el funcionalment de les canonades. S'hauria d'haver fet una cosa així amb les conduccions de la font de sa Canaleta? Potser sí, bé ens acontentaríem que s'hagués fet això. O, millor encara, el que haguéssim volgut, el que proposam per les coses que encara es poden salvar del patrimoni hidràulic de Banyalbufar és que es mantenguin, que es recuperin -si en queden rastres-, que es reconstrueixi fidelment tot el reconstruïble. Que funcioni tal com havia funcionat sempre. Això és el que voldríem per als sistemes de reg tradicionals -ara ja ens hem atrevit a dir-ho. Però això suposaria una gran despesa pública que hauria d'implicar l'Administració autonòmica i la central. Perquè els regants, el mateix Ajuntament, no se'n podrien desfer tots sols. No vivim a l'anomenada societat del benestar? No generam tots riquesa que reverteix a l'Estat? És just que una part d'aquesta riquesa s'empri per a la protecció del patrimoni. D'altra part hem de dir que, el manteniment del patrimoni hidràulic, incentivaria el turisme de qualitat; tant i més si consideram que parlam d'un paratge de la serra de Tramuntana que, més prest o més tard, acabarà essent parc natural o alguna cosa semblant. Sí, després d'esmentar les dificultats, d'intentar ser una mica realistes, ens hem atrevit, ens atrevim, a dir el que pensam. Ho volem dir humilment, des del desconeixement, des de la ignorància.

Tant per a Banyalbufar com per a qualsevol lloc de Mallorca. Pensam que no s'haurien de barrar els accessos a l'aigua de fonts que sempre havien estat lliures. Però no tan sols això, sol·licitam també el màxim de respecte per a canaletes, piques, fibles, i rescloses. El que demanam és el màxim de respecte per al nostre patrimoni hidràulic.

Àngel Francesc Gené i Ramis, llicenciat en Història de l'art