Provant de posar una mica d'ordre entre els llibres pendents de
llegir que literalment se m'acaramullen, m'he trobat a les mans Les
veus que callen, de Joan Pomar Mir, del qual em va fer obsequi, ja
fa un parell de mesos, l'amic Joan Fullana. Així, finalment, l'he
llegit i he pogut admirar el caràcter vitenc i vital, decididament
mallorquí i campaner, del seu llenguatge, sens dubte una de les
majors qualitats del llibre, o del volum, perquè en realitat el
llibre que li dóna títol va seguit d'El bé dels mals.
La parenta pobra que exercita l'autor en aquests dos llibres és
eminentment oral, tal com pertoca, tal com sempre he pensat que
pertoca. Podríem dir que no són textos escrits, que són textos
orals de bon de ver, caràcter que els dóna una força especial, molt
seva. El llenguatge literari sempre pot tenir alguna cosa
d'arificiós; no és aquest el cas del llenguatge de Joan Pomar. I no
puc resistir-me a la idea de donar-ne al lector ni que sigui un
tast, tant de mots solts com de determinades expressions o frases
fetes molt populars: esplet, revolt, xerec; tocat d'ala, cagat de
por, salut i el cap damunt el coll; bordall, esmotxat, cimals,
esclat, estimera; empassolar-se, tambalejar-se, espirajar o
espirejar; tira a tira, més net que una patena, caic no caic; més
estufat que un gall de brega, més estirat que un vuit; vorerades,
gúpia (pessebre), nial, etc. El poeta defineix molt bé aquest
llegat: «Tot el do de la parla estimat, prodigiós, que he xuclat
dels carrers de la vila, al mercat, la taverna, i han nascut de
bell nou als papers que escric quasi sempre de nit són un bé que
agraesc, perquè els mals que patesc de cercar i trobar la paraula
adequada, quan arriba, quan la tenc amb la punta del llapis... són
plaers, són instants que no vull baratar per cap altra quimera». Un
fragment de la seva prosa realment envelada que ens revela o que
ens mostra fins a quin punt aquest doll de paraula viva li surt tan
fàciliment versificable; un do que no és gaire comú.
De «Les veus que callen» m'ha cridat especialment l'atenció
Sobren les paraules "amb aquests dos versos que anuncien tot un
capteniment, «Seré sincer, perquè em convè, / i en tenc costum, i
un cert orgull»", Envidar, Puc aclarir-te i L'os de l'ànima. D'El
bé dels mals, ho han fet Més estirat que un vuit, La sang d'un
llinatge, i Seqüències doloroses "Fotogrames en negre i blanc.
D'aquestes seqüències "en el meu parer, el text més important de
tot el volum, vull avançar-ne una selecció dels seus versos o
enunciats: «Una cella xapada en un esclat. / Governar en majoria,
de qualsevol color. / Un camí que no du enlloc. / Les ires dels
vençuts, les ínfules dels que guanyen. / Envestir com els cans de
bou, per un no-res. / Curses a l'asfalt, per no arribar. / La mar
que fa forat i tala. / Un oi desmesurat a dialogar. / No facis
riure, pensant el que diran. / Aquesta escala de valors, amb
escalons, canviats de lloc. / Un malviure que s'allarga. / Idees
que no es posen mai en pràctica. / Baixades de calçons i, encara,
bona cara. / Girar la llengua tan sovint. / No omplir les hores
buides. / Un fill esguerrat. / Confondre esser i tenir. / Cercar
les teves pròpies veritats, enmig d'aquesta selva». La seqüència
d'aquestes seqüències resulta perfectament antologable.
Bartomeu Fiol, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.