Provant de posar una mica d'ordre entre els llibres pendents de llegir que literalment se m'acaramullen, m'he trobat a les mans Les veus que callen, de Joan Pomar Mir, del qual em va fer obsequi, ja fa un parell de mesos, l'amic Joan Fullana. Així, finalment, l'he llegit i he pogut admirar el caràcter vitenc i vital, decididament mallorquí i campaner, del seu llenguatge, sens dubte una de les majors qualitats del llibre, o del volum, perquè en realitat el llibre que li dóna títol va seguit d'El bé dels mals.
La parenta pobra que exercita l'autor en aquests dos llibres és eminentment oral, tal com pertoca, tal com sempre he pensat que pertoca. Podríem dir que no són textos escrits, que són textos orals de bon de ver, caràcter que els dóna una força especial, molt seva. El llenguatge literari sempre pot tenir alguna cosa d'arificiós; no és aquest el cas del llenguatge de Joan Pomar. I no puc resistir-me a la idea de donar-ne al lector ni que sigui un tast, tant de mots solts com de determinades expressions o frases fetes molt populars: esplet, revolt, xerec; tocat d'ala, cagat de por, salut i el cap damunt el coll; bordall, esmotxat, cimals, esclat, estimera; empassolar-se, tambalejar-se, espirajar o espirejar; tira a tira, més net que una patena, caic no caic; més estufat que un gall de brega, més estirat que un vuit; vorerades, gúpia (pessebre), nial, etc. El poeta defineix molt bé aquest llegat: «Tot el do de la parla estimat, prodigiós, que he xuclat dels carrers de la vila, al mercat, la taverna, i han nascut de bell nou als papers que escric quasi sempre de nit són un bé que agraesc, perquè els mals que patesc de cercar i trobar la paraula adequada, quan arriba, quan la tenc amb la punta del llapis... són plaers, són instants que no vull baratar per cap altra quimera». Un fragment de la seva prosa realment envelada que ens revela o que ens mostra fins a quin punt aquest doll de paraula viva li surt tan fàciliment versificable; un do que no és gaire comú.
De «Les veus que callen» m'ha cridat especialment l'atenció Sobren les paraules "amb aquests dos versos que anuncien tot un capteniment, «Seré sincer, perquè em convè, / i en tenc costum, i un cert orgull»", Envidar, Puc aclarir-te i L'os de l'ànima. D'El bé dels mals, ho han fet Més estirat que un vuit, La sang d'un llinatge, i Seqüències doloroses "Fotogrames en negre i blanc.
D'aquestes seqüències "en el meu parer, el text més important de tot el volum, vull avançar-ne una selecció dels seus versos o enunciats: «Una cella xapada en un esclat. / Governar en majoria, de qualsevol color. / Un camí que no du enlloc. / Les ires dels vençuts, les ínfules dels que guanyen. / Envestir com els cans de bou, per un no-res. / Curses a l'asfalt, per no arribar. / La mar que fa forat i tala. / Un oi desmesurat a dialogar. / No facis riure, pensant el que diran. / Aquesta escala de valors, amb escalons, canviats de lloc. / Un malviure que s'allarga. / Idees que no es posen mai en pràctica. / Baixades de calçons i, encara, bona cara. / Girar la llengua tan sovint. / No omplir les hores buides. / Un fill esguerrat. / Confondre esser i tenir. / Cercar les teves pròpies veritats, enmig d'aquesta selva». La seqüència d'aquestes seqüències resulta perfectament antologable.
Bartomeu Fiol, escriptor
