Divendres, amb una exposició de Jaume Falconer titulada El camí (els camins) de Ramon Llull, s'obrí novament al públic l'espai cultural de la Quartera d'Inca. L'acte tingué una presència significativa de públic i es convertí, aparentment, en un encontre social convencional d'inauguració. Els que havíem seguit l'itinerari de l'exposició i coneixíem en profunditat el seu contingut sabíem que es tractava d'una proposta singular, conceptualment molt treballada i estèticament molt acabada. Allò que ens presenta Falconer, en aquesta exposició, és una visió de la trajectòria de l'home que ha marcat els components més exquisits de l'imaginari dels mallorquins, durant els darrers vuit-cents anys. Ens presenta aquell Ramon Llull rodamons i cercador, aquell home que sempre estava de camí perquè necessitava comunicar, confrontar i escenificar que el món conegut necessitava corregir la mirada i construir plataformes d'encontre. Potser Ramon Llull s'ha convertit en una icona de la catalanitat i de la reivindicació social i política, per ventura perquè és una de les peces més perdurables i un dels fils ferro més sòlids de la història del país. Tanmateix, Llull transità pels camins de la Mallorca medieval, formà part del paisatge social d'una Mallorca encara viva, i compartí amb nosaltres bona part de la toponímia i del patrimoni visible que encara avui és ben viu. Falconer apunta vessants d'un gran interès, sobretot perquè retorna Llull als seus espais, el localitza en aquells llocs concrets que formaven part del seu univers personal i el projecta a partir dels somnis. Arriba un moment que, seguint l'itinerari que ens proposa l'artista, hom no sap si la màgia pertany a Llull o als indrets que apareixen familiaritzats amb la seva vida i obra. Aquests dies, gràcies a aquestes cent trenta-tres peces que ens proposa en Jaume Falconer és plausible reconstruir alguns dels arquetips que ens donen forma i força. Per això s'ha d'anar a la Quartera d'Inca i, sobretot, llegir i observar mil·limètricament tots els detalls del catàleg.