Qui més qui manco sabia que el dia en què els Estats Units es trobassin simultàniament amb una recessió i un dèficit comercial abismal, la doctrina del lliure canvi faria figa. Les mesures proteccionistes de la mà de l'Estat no s'han fet esperar. Aranzels que graven més les importacions, contrapartides draconianes als contractes signats amb empreses europees (més enviament de soldats a l'Afganistan per part de Sarkozy «a canvi» d'un important contracte armamentístic...), res de nou, res que no compti amb prou antecedents històrics, una praxis tradicional per a conjuntures recessives.
Els adoradors a ultrança del liberalisme mentre afavoria llurs interessos es mostren ara partidaris de l'intervencionisme; açò sí, disfressat d'actuacions estratègiques per intentar rellançar l'economia. Crida l'atenció que des del G-14, una vegada que ha esclatat la bombolla financera immobiliària, deguda a anys de sobrevaloració com a mínim imprudent, es comencin a sentir veus reclamant la declaració de «zona catastròfica» per al sector de la construcció. O sigui que el sector públic hi intervengui i hi «transvasi» rius o cabals de doblers.
Per explicar-ho bé, el catedràtic d'Economia Aplicada de la UPF, José García Montalvo, va emprar divendres passat al Cercle Artístic de Ciutadella un llenguatge prou simbòlic a estones en la seva ben preparada conferència (Perspectivas de la Economía Mundial: del aterrizaje suave a la dura realidad). Va citar l'home més ric del món per denunciar l'actual estat de coses, que cada cop s'assembla més a una crisi. Deia l'harúspex Buffet en la seva carta que escriu anualment i que es llegeix amb devoció a Wall Streat : «No t'assabentes de qui venia nedant nu, en pèl, fins que no davalla la marea». I allò que hem pogut constatar en algunes de les nostres institucions -aquí assenyala l'INE, els estudis del BBVA, alguns informes d'«experts» a la carta per al Ministerio de la Vivienda, etc.- és que estaven nedant en pilotes. Els poetes del Ministeri d'Hisenda parlaven d'«aterratge suau»; però era una metàfora interessada, mantinguda mentre no hem passat la jornada electoral del 9-M.
Ni hi havia dades que ho justificassin ni mai s'han comportat dolçament els mercats immobiliaris. Amb paraules sedants Solbes ha intentat «vèncer la realitat». Esforç inútil. La realitat mana. Més d'un milió d'habitatges esperen un comprador i el govern anuncia que en construirà un milió i mig més. No sembla gaire raonable. «Se ha traído el futuro al presente» -va dir del Ministre el Professor. Si és ver que l'economia ha entrat en turbulències (Alan Greenspan ha publicat a Espanya un llibre seu que es diu La era de las turbulencias), no em negaran vostès que, emprant metàfores com la de la famosa «bombolla financera» o la de la «punxada immobiliària», es pot asseverar que almenys no corren tan mals temps per a la lírica!
Un 10% de dèficit comercial és insostenible, però és el resultat de les polítiques d'expansió follament impulsades d'ençà d'anys de presumptes vaques grasses, quan les hisendes locals s'inflaven amb els fluxos provinents de les llicències d'obres i dels aprofitaments dels plans parcials expansius. Avui, si més no una tercera part d'aquests ingressos ha desaparegut. La solució no és fàcil ni pot ser simplista.
García Montalvo és molt crític amb la inconsistència de les polítiques fetes per uns i altres durant els passats dotze o catorze anys, denuncia el joc manipulador que els poders fàctics exerceixen a través dels mitjans de comunicació, confessa que no té amics entre els impulsors ministerials de les polítiques d'habitatge i es mostra totalment escèptic amb les possibilitats de l'activitat pública (més construcció de pisos de protecció oficial, més obra pública...) per fer sortir de la crisi el sector immobiliari, un sector que ha representat fins a un 30% del PIB espanyol. Entre altres raons, aporta la dada que la licitació d'obres públiques només representa el 20% del volum total de la construcció, i d'aquest, l'habitatge protegit només és un 10%.
En acabar, algú demana al catedràtic què es pot fer. La seva resposta podria expressar-se recorrent a una vella dita popular. Que què fer? Idò, vendre ses cases i anar a lloguer. No és una boutade; els bancs s'estimen molt més els dipòsits que no les claus dels pisos dels qui no puguin fer front al pagament de llurs crèdits hipotecaris. Ara el que es duu és la liquidesa. De la postmodernitat hem passat a la «societat líquida». Nedàvem en l'abundància i la sequera ens ha fet davallar tant els nivells de l'aigua, que ara són moltes les vergonyes que ja no es poden ocultar. Buffet, Greenspan, Solbes, Camps, Chacon, Aranda, Fernández Ordóñez..., autors d'eufemismes, irredempts optimistes, llegendaris venedors de cabòries, creadors de paraules màgiques, sou uns poetes com una catedral!
