Estic encara a una terrassa de la plaça Maldam. Estic escoltant pels altaveus asmàtics i cridaners Oh, baby is a wild world. He fet una pausa, he demanat una altra cervesa, encara fa claror, són les sis i mitja, la temperatura refresca i és agradable, la desfilada de pobres que demanen qualsevol cosa és intermitent, un m'acaba de demanar cinquanta-cinc grevnies amb tot d'arguments persuasius, és de fora de Kiev i se n'ha de tornar a Lviv, no beu, no fuma, ha sortit d'un sanatori de tuberculosos; i quan ho deia no he pogut evitar fer-me enrere, ha insistit en un bon anglès, jo li he insistit que me'n vaig demà, que estic arruïnat, que no em queden doblers ni per sopar, i finalment, m'ha dit, veig que no em creus, i jo li he dit ets tu que no em creus. Dos mentiders, cadascú a la seva manera. La desfilada de guapes també continua. Un altre pobre, ara és una vella agitanada i endolada, ah, ai, mi corasson esquinado, cómo me duele el amorrr, Maná? Santana?; sonen els altaveus a tota i la desfilada de guapes que no s'atura. Durant la pausa que he fet he llegit unes pàgines d'unes memòries, l'ABC de Milosz, un parell d'entrades, algunes de terriblement arrogants, una d'interessant sobre les antologies, un altra sobre Swedenborg, la seva influència sobre Balzac a Louis Lambert i sobretot a Seraphita, que segons Milosz la va escriure per a seduir una senyora polonesa, la senyora Hanska, sense resultats; és a dir, el bo de Balzac també escrivia per aconseguir algunes dimensions pragmàtiques de la recepció. Swedenborg, que havia influït son pare de Henry James, i potser també el novel·lista i el seu germà William, el filòsof, sostenia, en relació a l'amor, que els amants, bàsicament monògams continuen al cel -o als cels o als inferns- la seva unió, no platònica, ideal, sinó també física, sota la presència d'àngels exhumans i potents sexualment. Els fadrins troben la seva parella, tots amb la joventut recuperada. És el revers de la teoria renaixentista de la dona angelicata, o de les teories platòniques de la contemplació. Per a ser protestant i místic, Swedenborg sembla un yihadista suïcida.
Però l'entrada que més m'ha interessat és la de anus mundi, la claveguera del món, tal com un escriptoretxo alemany va anomenar Polònia devers l'any 1941. També Milosz comenta dues frases, una d'Adorno, que deia que després de la segona guerra mundial, després d'Auschwitz ja no es podia legítimament escriure lírica, i una altra del filòsof francès Levinas, que deia que Déu ens havia abandonat l'any 1941 (sonen les campanes de l'edifici dels Sindicats exsoviètics, les set del capvespre). Milosz no accepta cap de les dues afirmacions. Els poemes lírics -ell n'escrivia per aquells anys-: «... comfort us, giving us to understand that what takes place in anus mundi is transitory, and that harmony is enduring -which is not at all a certainty». Unes línies més amunt, al començament de l'entrada, havia assenyalat que la història d'occident, des del començament, les pestes, l'esdeveniment de la industrialització, i, és clar, les guerres mundials, són la permanent història de l'horror. Oh, baby, it's a wild world.
