Aquesta setmana el PSOE-Mallorca presentava en societat, a través de Cosme Bonet, secretari d'organització del partit a l'Illa i alhora conseller de la presidència del Consell mallorquí, una campanya d'afiliació. L'objectiu és ambiciós, duplicar en dos anys els militants i també els simpatitzants que tenen afiliats. Amb la idea d'estar cap a finals de 2010 amb un «múscul» orgànic prou desenvolupat com per afrontar la recta final cap a les eleccions de maig de 2011 amb garanties. Garanties de tenir un exèrcit de gent que faci feina a peu de carrer per intentar assegurar un gran bot en vot que permeti disputar a Mallorca l'hegemonia al PP.
Molta de la gent que no vota els partits majoritaris tendeix a pensar, en una mena d'exercici d'autoconvenciment, que hi ha una gran diferència entre el comportament electoral a les eleccions nacionals i a les autonòmiques i que aquestes últimes són «les seves» eleccions. N'hi ha, però no tanta. Tal i com s'ha analitzat sovint aquí, el bipartidisme també creix amb força a les urnes regionals. L'any passat va ser del 78% -o el 76 i busques per cent si es lleva al PSOE el vot d'Eivissa pel Canvi- quan una dècada abans era de l'ordre de nou punts inferior. El fenomen s'explica perquè el PP manté -i seguirà mantenint, que ningú no ho dubti- un enorme pes, mentre que el PSOE, que portava quinze anys enfonsat, retorna a la diguem-ne, normalitat. En aquest context, l'aspiració manifestada per Bonet no és cap quimera. Tant és que finalment la campanya assoleixi els dos mil cinc-cents nous militants o es quedi amb un miler, o un i mig. Allò rellevant és que els socialistes s'han adonat -per primer cop actuen amb coherència estratègica- de l'oportunitat que tenen davant seu i que necessiten enfortir-se com a partit. Guanyar «múscul». Sobretot a Mallorca, que és l'illa on més camp per córrer tenen. I no es pot menysprear la intenció socialista dient que per molt que facin tanmateix d'aquí tres anys molta de la gent que els ha votat enguany no els votarà. Clar que no repetiran els -en números rodons- 162.000 sufragis a Mallorca -per 168.000 del PP- del 9 de març però és molt probable que augmentin els 100.000 del 27 de maig passat -per 156.000 del PP- i, llavors, en funció de la participació, alerta amb que els percentatge d'ambdós partit no s'igualin bastant. El que és segur és que la diferència percentual de maig passat (46,6% del PP contra el 29,6%) s'escurçarà. Ja no és cap bogeria imaginar un PP amb un 42% ó 44% i un PSOE superant amplament el 35% i mirant cap el 40%.
La campanya de fitness anunciada és un bon senyal -per als militants i votants del PSOE- perquè demostra que saben quin és el objectiu. Cosa que sovint en el passat no eren capaços de fixar, si més no racionalment. Aquesta normalització del PSOE se nota també en detalls com la gestió moderada a totes les institucions, l'aposta per més construcció -racionalitzada i per tant adreçada a assolir vivendes a preus assequibles-, l'oblit dels deliris pseudonacionalistes, la normalitat d'usar tant el català com el castellà -en campanyes de publicitat, en les retolacions electròniques a les carreteres del Consell...- ...per cap d'aquests aspectes el PSOE guanyarà ni perdrà un vot, però són detalls que en el seu conjunt transmeten la imatge de normalitat d'un partit que sap en quina societat fa política.
Així és com es guanya credibilitat. Amb el «múscul» es guanya força orgànica. I si a més es té, com les té, les presidències de les principals institucions que són essencials per créixer a Mallorca -les de Palma, Consell i Govern- doncs es guanya molt d'avantatge sobre tota la resta.
Tres anys són una eternitat, en política. Però els bons polítics saben que passen volant.
El PSOE, possiblement per primera vegada en la seva història, pareix haver entès la gran oportunitat que li ha brindat Zapatero.
La campanya de «musculació», si més no, ho permet deduir. I si fa múscul tenint credibilitat des de l'avantatge, alerta quan doni per fet que no passarà el que els socialistes anhelen que passi, el 2011.
