Feia temps que no vivíem un ambient com el d'ahir a l'estadi de Son Moix. Quan hi arribaves el cor ja sofria el primer trasbals: quants de seguidors del Reial Madrid! Quanta de gent esperant els jugadors del Madrid! Quantes banderes del Madrid! Quantes banderes espanyoles! On eren els mallorquinistes? Sens dubte, els mallorquinistes s'ho prenien amb més calma, molta més calma, i amb la discreció que ens caracteritza anàvem arribant a Son Moix. La sensació, però, és que a Mallorca passa alguna cosa que no passa a altres estadis. Si un espectador arriba vestit amb la camiseta del Madrid a can Barça, o a l'inrevés, que no li passaria? Idò a Son Moix els madridistes es passejaven tranquil·lament tot demostrant que, sens dubte, Mallorca is different.

La guerra de les televisions també es feia present. Tres televisions retransmetien el partit: IB3, la Sexta i Telecinco, i els problemes no eren absents. El tema dels drets de televisió ha dut polèmica -i sobretot doblers-, però ja fa temps que s'ha encetat una guerra que no sabem ni on ni quan s'acabarà.

Moltes televisions i molts de mitjans de comunicació eren a l'estadi. Més de cent periodistes i uns 60 mitjans acreditats demostràvem que el partit RCD Mallorca-R. Madrid era el partit de la setmana. El Madrid podia sortir de Son Moix com a campió de Lliga i el Mallorca podia tocar amb un dit el cel o, el que és el mateix, la UEFA.

L'estadi s'omplí i els espectadors tenien ganes de passar un bon vespre de futbol i de festa. I és que aquest tipus de partit és també una festa, una festa social, una festa mediàtica, una festa familiar, una festa de les aficions...

I és que després de les notícies de les darreres setmanes els mallorquins havíem de menester una mica de festa. L'ambient, sobretot polític, no havia estat molt saludable i ja va bé «desestressar-se» una mica amb el futbol o amb el que sigui.

El que calia saber era si la festa també seria al terreny de joc i hi va esser, vaja si hi va esser. Els equips sortiren a mossegar, a guanyar, a jugar, a lluitar, i el Mallorca ho tenia molt difícil per treure partit del partit (valgui la redundància).

No havíem de perdre l'esperança i el Mallorca jugà per guanyar. Jugar per guanyar davant el Reial Madrid no era gens fàcil perquè el Madrid és, objectivament, el millor equip de la Lliga. El Mallorca, però, venia ben animat de les seves darreres victòries i es vivia una espècie d'eufòria col·lectiva. Aquesta sensació potser positiva, però també contraproduent, ara bé, millor estar eufòrics que patir i tenir por de davallar a la segona divisió.

Lamentablement, però, el Reial Madrid és el Reial Madrid i pot guanyar qualsevol partit a mig gas.

Els que no van a mig gas són els funcionaris de Justícia, o els metges, o la crisi econòmica o alguns altres elements que poden crear una certa sensació de caos. El nou govern de ZP i el Govern de les Illes Balears tenen una difícil papereta si volen transmetre una imatge de tranquil·litat i de confiança. N'hi ha molts que estan interessats en transmetre la imatge contrària, i molta de feina hauran de fet des dels diferents governs si volen combatre aquesta idea de crisi general. Sens dubte, la crisi hi és, però la millor manera de combatre-la no és «esbombar-la» als quatre vents. I, en aquest sentit, ja estaria bé que tots els partits tinguessin una mica de sentit institucional i no pretenguessin crear una major crisi de la realment existent.

Al Mallorca de crisi res de res. Va xerrar amb el Madrid de tu a tu, a la cara, sense tenir por i, durant molts de minuts l'equip de la capital no hi era. El problema és que jugaven amb catorze jugadors, els onze normals i els tres àrbitres -que darrerament també juguen normalment amb el Madrid. Els errors arbitrals varen ser molt importants i més d'un hauria de fer un pensament. Els errors d'apreciació són perdonables -els àrbitres es poden equivocar perquè són persones-, però els errors tècnics són imperdonables. De fet, aquest són els errors que han de ser motiu, com a mínim, d'una sanció a l'àrbitre.

Tal com va cridar ahir tot l'estadi en repetides mocadorades: «Así gana el Madrid».

Trist, patètic i vergonyós.