No voldria encertar-la, però flota en l'ambient una flaire de mil·lenarisme, i n'hi ha prou de mirar-se alguns diaris europeus, i anglesos, sobretot, per confirmar-ho, i per esperar-ne l'onada quan aquí ens hagi passat aquesta vàcua marea postelectoral que encara ens tindrà entretinguts un parell de setmanes. Flota, com ha dit Andrew Miller, un silenci d'aquells anteriors a la catàstrofe, els callats instants que faran més nítida l'explosió. Els senyals? Entre altres: la carestia d'aliments, l'arribada de noves (en realitat, més que velles) malalties, aquests moscards que no havíem vist mai, la pandèmia de la grip aviària (que retornarà abans d'haver-se acomiadat, conscient que hi ha poques vacunes i pocs búnquers on escapolir-se'n), la fi de l'era del petroli (del petroli amb preus de dues xifres, si més no), l'exemple de la dificultosa reconstrucció de Nova Orleans, les incòmodes ratificacions del canvi climàtic, l'estesa convicció que no tenim més remei que construir la civilització sobre materials reciclats -runes, al capdavall, i despulles-, el Niàgara de la crisi immobiliària i l'evidència fluvial que allò tan valuós (els habitatges) no era més que un esquer per endeutar-nos... I flota, com a resum, una mena d'ambient que recorda la guerra freda, i la seva mística que molts enyoren, encara que els pilars d'aquella època s'hagin fos com la untuosa mantega: la seguretat d'haver triat el bàndol correcte, la confiança en la tècnica molt més que en els avatars econòmics, la fe en la feina terapèutica que ens permetrà mantenir l'avantatge sobre les cultures...

Els primers senyals d'aquesta sensació que la fi del món s'acosta, o potser les primeres confirmacions, van ser pel·lícules de fa alguns mesos com 28 dies després o Som llegenda, i llibres com El dia dels trífids, de John Wyndham, que combina sàviament la novel·la amb les instruccions per a la supervivència i les explicacions per evitar la soledat i afavorir el treball en equip (o fins i tot La carretera, de Cormac McCarthy): el partit s'ha acabat, i la pròrroga també. Comencen els apocalipsis privats i l'únic consell és: mantingues-te lluny del volcà, encara que no sàpigues encara per on sortirà la lava. Molts dirigents de democràcies occidentals enyoren aquells temps de la crida a la feina col·lectiva, a l'entusiasme d'aquells anys on l'enemic, que ningú no havia vist físicament, feia la seva feina i mantenia cohesionat el cos social, aquells temps de «sospites, companyonia i competició», com escriu Miller, i de bona premsa per als dirigents, això també s'ha de confessar. Els europeus (sobretot als ulls nord-americans, un poc paranoics, vist des d'aquí) han tornat massa confiats, i els anglesos, per exemple, s'han acostumat a imaginar que el millor que poden fer davant de qualsevol catàstrofe és romandre quiets, sense fer res, perquè ja arribaran els serveis d'emergència a recompondre la situació. Aquell vell lema que havia de permetre fer front als pitjors auguris de la guerra contra els nazis, fins i tot al malson de la invasió -«Mantingues la calma i continua fent la teva feina»- és una il·lusió històrica, i un record, però també una perspectiva del món que estam a punt d'abandonar. Tampoc la religió no serveix de res: la millor notícia dels darrers temps és el propòsit del fiscal general turc d'instar la il·legalització del partit del primer ministre Erdogan, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), que tot i ser considerat islamista moderat està atiant els enfrontaments religiosos dins i fora d'aquell país. Mentrestant, la gent se'n va a l'Índia, a recuperar no se sap quines essències perdudes, o a Idaho, que ha començat a promocionar-se turísticament com el lloc perfecte per al període postcrisi que s'acosta (ofereix paisatges verges, un clima similar al britànic, caça i pesca a dojo i possibilitats de creixement urbanístic... perquè s'ha de pensar en la pròxima orgia especulativa, per descomptat), al mateix temps que dubta si el cop vindrà de la paranoia islàmica o de l'esquizofrènia energètica (nuclear o dels combustibles fòssils: ja hi poden fer les seves apostes!). Ara bé. Per damunt de les notícies i de l'avaluació del pessimisme, els vells consells mantenen el profit, i davant de la propera catàstrofe el millor és de sobres conegut: Mira al teu voltant i demana't: amb qui voldries passar els teus darrers dies?