Arribats a aquest punt de la lliga de futbol començam a saber qui no la guanyarà. Me podria equivocar -i es cometria una injustícia monumental- però el Barça té zero opcions, avui per avui, i ho escric en diumenge abans que jugui el Madrid que espero que també punxi per donar alguna opció al Vila-real d'aconseguir el títol. El Barça no guanyarà la lliga i si la guanya es cometrà l'acte més indigne de l'esport dels darrers anys. No se la mereix, seria un insult que la guanyés, un insult tant gran com per deixar de ser seguidor d'aquest esport i d'aquest equip (fins un cert punt, que el dia del Celtic vaig marxar al minut vint de la segona part mort de fred i avorrit). El millor del Barça, l'única cosa bona que ha tengut enguany -a banda del debut de Bojan- és que ha donat tema de conversa (i d'emprenyament) a bona part dels ciutadans d'aquest país, siguin o no culers. Això és d'agrair, el Barça i tota aquesta colla d'arreplegats que insulten la seva samarreta setmana rere setmana -la principal virtut del fet que Ronaldinho no jugui és que la seva suor no taca els il·lustres colors blaugranas, que el seu cor ja no batega a la vora d'un escut que en fa bategar molts milenars arreu del món, i que ja no ens insulta amb la seva desídia cada vegada que surt al camp-, han afavorit la comunicació humana d'una manera excepcional. Gràcies doncs, per aquest bé de Déu que ens han donat: amb el seu espectacle lamentable ens podem omplir la boca setmana rere setmana i podem dedicar-nos a fer d'endevins per veure quin és el mal del vestidor blaugrana.
Us juro que la meva intenció, aquesta setmana, no era parlar de futbol, però els darrers esdeveniments han fet que com a seguidor del Barça me vegi amb l'obligació de declarar-me estafat pels jugadors, per aquest entrenador que només té aigua beneïda per les venes i que no s'enfada mai, i per una directiva que hauria de plegar en massa i anar a casa o a fer exercicis espirituals subvencionats per la fundació Francisco Franco, amb el permís del cunyadíssim del senyor? Laporta, que diuen que tenia intencions de ficar-se en política (que Déu ens empar si ell ha de dirigir les regnes d'aquest país, els d'Esquerra Republicana a la seva vora semblaran alumnes avançats de Winston Churchill).
Jo aquesta setmana us volia parlar de la barra d'un home, de la indignitat d'un home. Es diu Ronaldinho i possiblement molts de vosaltres el conegueu perquè surt per la tele fent anuncis de postres làcties d'una coneguda marca comercial francesa -per cert que últimament ja hi surt molt menys-. Era un tipus que va venir al Barça procedent del París Saint Germain i amb l'estela de ser un gran jugador de futbol. Ho va ser, certament, i avui per avui ha passat a ser una tímida ombra del que va ser, que cobra una morterada de pasta cada mes per no jugar, per no entrenar, i per ser el pitjor exemple possible per a tots els nens que es dediquen a això de jugar al futbol.
Mentre, a can Barça, encara es discuteix sobre si és possible recuperar-lo o no, o què n'han de fer. Jo proposo la següent solució: Com que no el podem fer jugar amb el Barça B perquè això seria un insult per als jugadors del Barça B, que dirigeix Josep Guardiola, proposo que se'l faci entrenar sol, cada dia, a les set del matí. I que no se li pagui la fitxa si no va a entrenar. I que els entrenaments siguin pallisses físiques. Com a mínim fins al trenta de juny. I res de vendre'l. L'any que ve igual, si no entrena no cobra, si no entrena no juga. Si algú el vol comprar, allà ell, però jo no ho faria. I que no torni a jugar fins que s'ho guanyi. A base de sang, suor -amb petos sense identificatius del club- i llàgrimes. És el que deu al Barça i a tots els culers.
