La legislatura ni ha començat i l'espectacle ja és grandiós. Els nacionalistes i IU es debaten entre la desesperació i el ridícul, uns implorant almoina al PSOE i d'altres «exigint» a Zapatero ara llocs a la Mesa del Congrés o suara reformes de la llei electoral, en una mena de carrera embogida cap al no res. Com si no fossin conscients -o per tot el contrari: perquè ho són- de la seva infinita feblesa. I tot, sense que el PSOE ni tan sols s'hagi mogut. No ho necessita. Només confirmant allò que ja havia avançat abans de les eleccions, que José Bono serà el seu candidat a presidir el Congrés, ja ha provocat un terratrèmol a CiU, per exemple, formació que es debat entre fer el ridícul donant suport al socialista castellà, assot dialèctic dels nacionalistes, o fer-lo més intensament negant-li el suport. Ridícul assegurat perquè en una setmana els seus dirigents s'ha manifestat a favor i en contra amb la mateixa rotunditat. I, cal insistir, el PSOE ni ha començat a moure's. El PNB, pel seu costat, manté el discurs tradicional d'exigències maximalistes, com si no res hagués passat a les darreres eleccions -on perdé a totes i cadascuna de les províncies basques- i com si continuàs essent el moviment-comunió del basquisme polític, però alhora s'ofereix desesperadament a Zapatero per veure si li salva les cadires, i a mesura que passen els dies sense que el PSOE es mogui les buides amenaces s'incrementen fins al deliri. En plena orgia dels desbarats, IU «exigeix» -per què els polítics, com més derrotats estan, més «exigeixen» quan tothom sap que com a molt poden demanar caritat?- que a canvi del seu suport a Zapatero a la votació d'investidura, que per suposat no li ha demanat, el candidat a president del govern nacional es comprometi a reformar la llei electoral. I per acabar de fer el pa bo, ERC se suma al general patetisme dels petits, per una banda reafirmant la seva voluntat de «convocar» un fantasmagòric referèndum per a la independència de Catalunya el 2014 que, després del sotrac electoral, han elevat a la condició de referèndum de tots els Països Catalans -per què només quan perden?-, com si les urnes no li hagués donat una pallissa de ca de casa externa -en expressió usada per Francesc Antich en el Parlament, una joia de recuperació d'expressions populars casolanopagesívoles, aquest home- i no l'hagués situat allà on està, que és a l'alçada de poder convocar consultes d'aquesta mena entre els veïnats dels dirigents i prou. I, això sí, per mantenir en alt la bandera de la xuleria barcelonina que els ha caracteritzat la passada legislatura, veuen ara «difícil» donar suport a Zapatero a la investidura, com si aquest els estigués demanant el vot de genollons. Curiosament aquells petits que no xerren, ni surten pels papers, són els que probablement hagin parlat més si no amb Zapatero sí almanco amb José Blanco. El BNG i Coalició Canària, el primer ja una delegació socialista i el segon el votant de qui governa. Amb els vots dels quals -4- li basta i li sobra a Zapatero per ser investit en segona volta i viure la mar de tranquil durant tota la legislatura.

I tot aquest espectacle sense que, cal repetir novament, el PSOE s'hagi mogut i sense que Zapatero hagi dit ni «mu», com Bono. Perquè el president du tres setmanes de silenci renouer. No necessita dir res ni aixecar-se de la cadira. Si qualque dia ho fa, parlar i moure's, no en quedarà cap, de minoritari. Se li ha de reconèixer, a Zapatero, que té un instint assassí que resulta letal per a tots aquells que han pactat amb ell i l'han volgut menystenir: i li deien «Bambi»... Deia el veterà, i molt intel·ligent estrateg, Xabier Arzalluz, en una conversa privada de fa uns pocs anys, que el nacionalisme cometia un gravíssim error creient que podria posar entre l'espasa i la paret Zapatero perquè això era perdre de vista allò que la història ensenya: que al nacionalisme l'interessa el PP perquè el PSOE és el que té més números per liquidar-lo. Bé que li està donant raó -i el que n'hi donarà els pròxims anys- el tranquil instint assassí de ZP.