Certes línies mare de la relació entre el fet cristià i la història ordinària o quotidiana dels homes -vull dir, la que aquests homes troben en el carrer i entra amb ells a ca seva- crec que poden ser subratllades de manera acceptablement objectiva i amb algun sentit per a creients i per a no creients. Al mateix temps crec que la qüestió avui té prou importància per recordar-ne, almanco, unes fases cabdals. Acudiré al tipus de dades que són a l'abast de tothom.

La predicació del «regne de Déu» és un dels fets més ferms que els erudits atribueixen al Jesús històric. I llavors s'ofereixen, com a característiques d'aquest regne, unes actituds del mateix Jesús que gaudeixen d'una historicitat semblant: una postura lliure davant el seu món amb la pràctica sovintejada d'una crítica a les diverses classes de poder -religiós, polític i econòmic-; i alhora, una fonamental adhesió a l'home comú i ignorat de la massa social, a l'home exclòs i al ferit. Podem entendre que Jesús es mogué enfora dels centres de gravitació de la història del seu poble, doncs, i que s'assentà a la perifèria. Sembla que cercà una mena de punt zero respecte de dita història, amb l'impressionant intent d'iniciar, diguem, una història nova. Podem pensar que, als seus ulls, això era el que demanava la concepció que tenia de Déu i del seu «regne». Doncs bé, seria aquest comportament el que donaria lloc a una primera fase de la relació entre el fet cristià i aquesta història dels homes, i se'n troben clares petjades en els grups de seguidors de Jesús dels primers temps.

És ben sabut, però, que aquell perfil històric canvià aviat. Tot suposant una necessària evolució prèvia, el canvi prengué cos i s'assentà a principis del s. III, en la coneguda aliança de l'Església del moment amb l'emperador Constantí. D'aquest fet se sol destacar la presumpta conversió al cristianisme de l'emperador, però aquí només ens interessa la nova situació que el cristianisme adoptava davant la història. És clar que Constantí representava, i de manera suprema, aquell poder que sistemàticament Jesús havia contemplat d'enfora. I llavors també és clar que l'Església, en el mateix fet de pactar amb ell, havia d'acceptar la mena d'història -i els seus mecanismes íntims- que habitualment transcorria amb el seu vistiplau. Vull dir que la idea d'intentar una història nova ja no hi era ni hi podia ésser; i que el «regne de Déu», donat el nou enfocament, en endavant mancaria de certes dimensions fonamentals. És provable que l'Església, a partir del sorprenent pacte, pensés que acabava de «guanyar» la història per a sempre; però en realitat la perdia, car tancava els ulls a tots els seus abismes i al fet que és en ella, sobretot, on els homes es fan i es desfan. I ara és d'anotar que, ignorada la dimensió social i històrica de l'home, l'orientació alternativa de l'Església consistí en el fet de centrar la seva atenció en la vida individual i «interior» d'aquest home. D'aquesta manera es configurava el model exemplar de creient per a tota la cristiandat. Vull afegir que aquestes línies són directament atribuïbles a la institució de l'Església com a tal i als condicionaments bàsics que se'n deriven; però que res no impedien que cada un dels membres de l'Església, tot i partir dels condicionaments esmentats, en aquesta vida fes el que sabés i pogués fer. No entrem en absolut, ara ni després, en judicis particulars.

Sobre una tercera fase, que en els termes que aquí interessen ha arribat als nostres dies, únicament cal senyalar matisos. Un molt decisiu, almanco. Des de l'obertura de la fase anterior, l'Església havia gaudit d'una mena de plataforma, atorgada pel poder, que per a ella significava tant un distanciament protector de la història quotidiana dels homes com, aviat, una franca participació en el poder mateix (amb línies extremes ben conegudes, que ara no és el propòsit recordar). Doncs bé; a un altre moment, que degué coincidir amb els inicis de la modernitat, l'Església va anar perdent els seus poders més o menys directes tot mantenint, però, la protecció pròpia de la vella plataforma. I així aquesta història ha seguit i segueix essent, per a l'Església, quelcom substancialment llunyà i ignorat. Els documents que, d'un temps ençà, la mateixa Església ha anat publicant sobre qüestions socials, no passen de ser advertències concretes sobre possibles «abusos» per part dels poders també concrets. Crec que el que cal notar, per tant, i ara com abans, és que l'Església com a tal no viu ni coneix directament la diària i indefugible història dels homes, allò que, per a bé o per a mal, constantment els relaciona i configura; i que el que ella intenta promoure i alimentar en els creients són una mena de vivències i postures pròpies de l'àmbit individual que ignoren, igualment, altres dimensions.

He volgut anotar tot això perquè entenc que són circumstàncies dignes de ser tingudes en compte per tots. Són velles hipoteques entre tantes altres, diré, que el nostre món va coneixent. I ara cal afegir, des de l'intent d'entendre la naturalesa de certs malestars actuals a l'àmbit de la fe cristiana, que em sembla comprensible que l'home d'avui, conscient que se troba assetjat per durs condicionaments i amenaces que li arriben dels quatre costats fins a envair, com deia, la seva llar, estimi incompleta la vida individual i merament «interior» que en definitiva li proposa l'Església; o que, anant més al fons, aquest home tingui dificultats per estimar que dita proposta reflecteixi, més o manco, la voluntat de Déu davant el món que coneixem.

Seria difícil, per a l'Església, emprendre uns canvis vertaders en el sentit que roman suggerit. Una simple i realista orientació cap a ells, no obstant, un creu que donaria peu a noves confiances.

Sebastià Mesquida (Professor emèrit del Centre d'Estudis Teològics de Mallorca)