Que no s'alarmin els que juguen a la borsa. Allò que avui és negre, abans d'acabar el dia pot ésser blanc. Les accions de la Conferència Episcopal anaven, darrerament, a la baixa. De sobte, l'aroma de les primeres panades cuites frena la caiguda en picat. Em refereixo a Mallorca. Les processons mai no s'han vist tan concorregudes com enguany. Ni en temps dels Cursets de Cristiandat, quan els mau-mau aconseguiren que en Tudurí desfilés abans que li donessin volta de garrot. UH publicava, dilluns passat, una fotografia memorable de Madò Catalina. La va fer Pilar Pellicer, durant la processó de l'Encontre. Madò Catalina avança deu passes davant d'altres senyores endiumenjades, pel carrer de la Bosseria, portant la bandera del Santíssim, amb el cap alt i sense perdre el ritme -això únicament puc imaginar-m'ho- de la banda Verge del Mar, que va acabar la seva actuació dins Santa Eulàlia tocant la marxa reial. Més que amb la fragilitat femenina d'una Filla de Maria, caminava amb l'autoritat de n'Atius Balbus o de qualque pretor del seu pes. La qual cosa té un mèrit considerable. Si a algú li han caigut feixugues les panades, és a Madó Catalina. A la resta, beníssim. I en allò que anomenem la resta, hi ha els apòstates, els rojos, Marisol Ramírez i els grups alternatius. És a dir, una mescladissa d'esquerrans i rebotats. A causa de l'escàndol Rodrigo de Santos, Monsenyor Murgui s'havia enfilat fins a dalt del campanar. Allà hi ha coloms, i els coloms no li fan preguntes, únicament l'ensenyen a parrupar. No té mala consciència, Monsenyor Murgui. Però circulen fotografies per Internet d'ell i del polític que esmerça els diners públics en puticlubs, i tot i que ningú no posa en dubte l'honorabilitat del Bisbe, sempre és millor posar-se a cobro fins que escampa el temporal. No cal dir que el mal humor col·lectiu va esvair-se en arribar el Dimecres Sant. Fins i tot l'esquerra va fer panades i va assistir a processons, davallaments i encontres. Tothom parla del canvi climàtic i, en canvi, són comptats els que reparen els canvis sociològics, tot i ésser força més espectaculars. La Setmana de Passió de la meva infantesa -i d'això ja fa anys, però no tants com més d'un maliciós pot suposar-, els carrers eren buits. Les campanes tocaven a mort de dia i de nit i, de tant en tant, sentíem a dir que havien robat a tal o tal caseta de foravila aprofitant que el camp era desert. Res! Se n'havien portat dues gallines i quatre conills, però aquell robatori estava marcat per l'estigma del sacrilegi. Ja ho he dit, la gent a penes sortia. Anava de casa a l'església, i de l'església a casa. Els cafès eren buits. Ara, en canvi, el més sull dels mallorquins sembla andalús. Aquests dies de Setmana Santa, els carrers han estat plens de gom a gom. Tinc coneguts que han fet de portants; d'altres, de caperutxes. En els forns encara no havien enfornat les primeres panades i qualsevol nouvingut, en veure el trull del carrer, hauria afirmat que torejava Belmonte. De manera que els clergues, sobretot els més apocalíptics, poden recuperar l'assossec. Ara per ara no perdran la clientela. Aquest poble s'enfada amb les sortides de to dels Rouco Boys o d'altres starlets de sotana, però no abandona l'Església. A l'hora d'ésser-hi, hi és. Que les panades ja són cuites? Tothom a la processó. I al Davallament. I a l'Encontre. I bé que fa si li ve de gust. Després d'arreplegar les miques de la darrera panada, la fe -entesa com expansió emotiva i festosa- minva una mica. Però, què hi farem? La vida mai no és del mateix color. Avui predominen els tons obscurs, demà els clars. I sempre el contrapunt del gris. Del gris, no ens n'alliberem.