M'acús d'haver recitat davant «la Sang»

Així fou. Per tercer any consecutiu a l'església de «la Sang», el Dimecres Sant a mitja tarda, amb el permís i col·laboració del Prior, Mn. Jaume Rovira i Ramis: davant el venerable i veneradíssim Sant Crist, ajagut enmig del temple, besat i resat pels devots -que s'hi atansaven en constant i interminable filera, començada des de la Rambla, portant ciris i/o rams de flors. Allà, des de l'ambó de l'Evangeli, donàrem veu a un full violeta, prèviament escampat en fotocòpia als feels que omplien el temple. Tal full contenia els següents poemes: La Sang, de Maria Antònia Salvà; A Jesús Crucificat, de Fra Rafel Ginard, franciscà; A un Crucifix bizantí, de Mn. Llorenç Riber; Crist d'olivera, de Blai Bonet; Jesús, Lladre diví, de Fra Miquel Colom, franciscà; i el Soneto a Cristo Cricificado, el cèlebre anònim castellà. Enguany hi afegírem dues peces del qui això signa: el sonet alexandrí Al meu Crucificat, i el tríptic Tantus labor non sit casus (Tan gran fatiga no sia en va), de la desena tercina del conegut -i ara, ai!, silenciat- Dies irae (de la Missa de Difunts), un dels grans poemes llatins de tots els temps. I encara poguérem llegir La nit del Dijous Sant, de Llorenç Moyà. I fila, filant, no es desenfilava la filera de gent veneradora, dins un silenci sepulcral que -i perdonau-me l'efusió, sincera- donava ales a la veu i emoció del rapsode. I mentre per aquest i la seva actuació invocam -retrospectivament- la mínima rectitud d'intenció «espiritual i apostòlica» (llenguatge dels Cursets), ens congratulam, a la vegada, de contribuir a difondre poesia mallorquina, de la qual en va tan dejú el nostre poble i, sobretot, de poesia sacra, un tresor cada dia més ignorat dels llavis i cor i orelles de la majoria dels nostres paisans.