Mirau, la gràcia d'uns bons jocs olímpics és que es facin en algun lloc que incitin un bon nombre de països a vetar-los. Així, en plena guerra Freda es feren els de Moscou el 1980 i els de Los Angeles del 1984, i prèviament havíem tengut els polèmics de Berlín del 1936 amb Jesse Owens posant molt en dubte les teories supremacistes d'Adolf Hitler i la seva colla de sociòpates, i els de Munich del 72, amb el cas dels atletes israelians assassinats pels palestins (en els últims dos casos han servit perquè se'n facin pel·lícules variades i de diferents qualitats). Possiblement siguin aquests els jocs olímpics que més es recorden -val, i a casa nostra hauríem d'esmentar els de Barcelona perquè varen dir allò que «els millors jocs olímpics de tota la història» i perquè ens posa bastant tota la parafernàlia patriotera, amics per sempre, Francisco Rebollo i les llàgrimes de la divorciada més famosa de les Espanyes- i si es recorden és perquè hi va haver merder. Per això jo estic esperant amb delectació les olimpíades a la Xina. I les espero perquè hi haurà sarau i enrenou, que és el que ens agrada, als periodistes. Aquestes èpoques de tranquil·litat i d'ensopiment no ens van, així que des d'aquí el meu agraïment a tots aquests lames que a la fi han sortit de la seva pau espiritual i dels temples per començar a emprenyar una mica, que ja era hora. Les olimpíades són això, un mostrador internacional perquè tothom, i molt especialment la gent que viu a l'interior d'un país, pugui mostrar la dissensió interna que s'hi viu (i en el cas de Barcelona potser sigui bo recordar la persecució i les ràtzies contra l'independentisme català amb el suport de bona part dels partits polítics que avui en dia es debaten indignament sobre si poden ocupar el lloc del catalanisme polític).
I a la Xina, que voleu que us digui, hi ha molt de marro. La Xina s'està convertint en un dels gegants econòmics del món, i actualment és el país que està fent més inversions a l'Àfrica, una política que duen practicant des de fa bastants d'anys i que en alguns casos poden explicar fenòmens curiosos que s'estan produint en els darrers temps en què molts anomenen el continent oblidat. La Xina és el país més poblat del món i un dels més contaminants. A Pequín, durant els jocs, els atletes obtindran més dòping respirant una mica fort que ingerint qualsevol mena de substància prohibida. És el lloc ideal per a celebrar unes olimpíades perquè en cap altre lloc del món serà tan complicat fer una anàlisi i tractar de dilucidar què s'han pres els atletes pel seu compte i què els ha estat atorgat pel Comitè Olímpic Internacional amb l'absurda i ridícula decisió de fer els Jocs Olímpics en un país com la Xina.
El que encara no he vist és la llista de països que encapçalarà el boicot als jocs olímpics de la Xina. I m'imaginava que a aquestes alçades de l'assumpte ja haurien de ser moltes les delegacions d'atletes que haurien d'haver renunciat a la seva participació en uns jocs que seran coneguts per a sempre més com els pitjors jocs olímpics de la història. Però sabeu què passarà? Que tots, com a xotets de corda, aniran a Pequín, perquè hi ha moltes inversions en joc i perquè les diplomàcies mundials, tots ho sabem, només serveixen perquè tot un seguit de persones xuclin de la mamella de l'Estat. Tant de bo l'estadi olímpic els caigui el dia abans de la inauguració dels jocs. Amb la legió d'esclaus que han treballat per fer-lo en té números. I tant de bo aviat poguem viure uns jocs olímpics al Tibet independent. O als Països Catalans, per exemple.
