El teu traspàs, estimat Tomàs, m'ha deixat compungit. Has remuntat la carena cap a la vida nova amb la mateixa serenor, amb idèntica actitud de servei, que ha presidit la teva biografia de proïsme. Te'n vas enllà tot produint en nosaltres, els teus amics d'Alaior -i de Menorca entera-, la sensació de llosa de l'orfenesa. Però, a la vegada, suportarem el dolor coral agafats com a pegellides al teu exemple humà, al teu compromís, al seny, a la humanitat aquilotada, a la generositat cívica, a la modèstia de talant, a la fe de cristià explícit, amb què has travessat el camí d'aquí, per ascendir al paradís d'allà.

Hi ha tanta proverbialitat en el teu trànsit, que hom no pot negligir de creure que la vida no és sols una pura immanència biològica, sinó que està marcada per la transcendència, per l'arcà, potser, de la immortalitat de l'ésser humà. El misteri de la vida rau en el fet que hom viu quan mor; i en altres casos, hom roman mort quan viu. El teu cas, per mi, és ben bé el primer. No has pas mort: més aviat vius, perquè la teva fe incòlume t'eleva a la vida essencial. I, també, perquè et perllongues en el nostre record, en les vivències mútues amb cadascun dels veïns, els companys i els amics que hem compartit una part del trànsit.

Vam començar a col·laborar aquell mes de maig de 1995, quan donàrem la passa de mobilitzar-nos (amb d'altres conveïns d'Alaior) per constituir la comissió pro patrimoni de la parròquia de Santa Eulàlia, urgida com estava de restauració arquitectònica que li assegurés la permanència aglutinant, ara i adés religiosa i historicoartística, en el cor de la vila set vegades centenària. Tu ja venies d'una vida de compromís en tantes i tantes esferes: el servei municipal, el moviment de Càritas diocesana, la mateixa vida parroquial, els grups d'activisme cultural, la Universitat Oberta de Majors... i un dilatat enfilall. Veure't desenvolupar les tasques de coordinació de deu anys llargs de la comissió de patrimoni -una veritable costa amunt pel laberint de les finances- em féu avinent de seguida la qualitat intrínseca del teu tarannà, del teu sentit de disposició filantròpica -i per convicció cívica i confessional, no cal dir-ho.

Havies estat somniant la reobertura de la magnífica, l'esplendorosa obra arquitectònica de Santa Eulàlia tots aquests anys, des que els manobres feren la primera etapa del projecte de restauració ara fa tretze anys, o bonibé. Tota la planificació del dia gran de reobertura era llesta al detall. El temple s'obriria Diumenge de Rams (enguany, el 16 de març). L'expectació cristiana era només comparable a l'expectació ciutadana -i a l'inrevés, que en açò Alaior ho ha viscut a la par, gràcies a l'actitud integradora del rector Oleo, pal de paller de la fabulosa aventura. En els prolegòmens, s'hi havien programat visites guiades a la nau, al campanar, a l'orgue monumental, al cor, a les criptes..., sense descurar el debat permanent de com confegir noves fonts financeres per afrontar el deute. La idea de conjunt de com quedava la ingent obra de rehabilitació, ja la tenies ben formada. Però hi mancava el dia gran, el dia de llum, el dia de màxima eclosió de l'obra excel·lida. Alaior -practicants de sempre i practicants en dies assenyalats- feren la trobada aquell diumenge de victòria, la festa de l'Entrada solemne. Però, vet aquí que tu no hi vas ser. Per mi, la nau quedà glaçada, amb un batec corprès. Mentre la riuada es deixava emportar per la magnificència del resultat arquitectònic i, a la vegada, rebia la benedicció per a llurs palmes i palmons, tu, Tomàs, estimat, havies fet el traspàs a l'eternitat. Has hagut de veure la jornada per a la història local des del Cel -el Cel en què creies assossegadament i positiva.

Simultàniament, també la catedral de Menorca s'obria al culte el mateix Diumenge de Rams, després de tres anys curulls d'obres de restauració. Allí la litúrgia de la celebració d'inici pasqual la presidí el bisbe Piris. Hi digué que, en aquella reobertura, hi havia potser la proverbialitat de la coincidència d'un Diumenge de Rams amb l'anterior reobertura per part del bisbe Pasqual acabada la reconstrucció després de la bàrbara follia de la guerra civil. I com dic, tot aquest renéixer a la vida del culte, succeí el mateix dia que feres el comiat a l'altra vida. No hauràs pres part en l'esplèndida possessió popular de Santa Eulàlia, tot i haver-hi consumit preocupacions a cabassos llargament sortejades. La providència així ho ha tingut per designi insondable. L'endemà, de cos present, la parròquia es veié en el tràngol d'haver-te de fer el funeral: el primer de la nova etapa. Haurà estat per a tu com entregar-t'hi de ple, amb la vida posada en mà de Déu. Crec, en efecte, en una certa sublimitat de tot plegat. És la sublimitat d'oferir-se fins al batec postrem, generosament. És fer-ho fins a gruar el traspàs al Cel, que és just on residiràs ara, per sempre més.