Biel Florit

Asseu-te, que el rosari encara no ha acabat

Biel Florit23/03/08 0:00

Ara mateix no veig gens ni mica normals els actuals manifests d'estranyesa, d'escàndol, de rebuig total i absolut per part dels seus propis companys de partit, de partida de pàdel, de les empreses «on, aquí, ací, allà, allí, cap aquí, cap allà, dins, dintre, darrere, davant, damunt, sobre, sota, amunt, avall, a dalt, a baix, a prop, lluny, al voltant, a la dreta, a mà dreta..., etc.» municipals, o municipalitzades, o el que sigui, que un arriba a perdre l'oremus darrere els invents per donar mamella a amics i afiliats que s'ho hagin guanyat, les cortines de fum del factòtum que feia i li deixaven fer perquè comandava, ara tots començam a saber per a què. Consider completament impossible que la conducta extremadament viciosa d'un senyor que està tan enmig i va tan cara alta, no fos coneguda ben de prop per tot un batalló de subordinats relatius, amics, socis, saludats, companys de rialla, de puticlub i xuclada, còmplices de mà delinqüent a calaix comunal grapada plena, com acabam de saber. I restaven boca closa, cul cosit, mirant com plovia i la posta de sol que maca però demà farà vent. Si callaven com a macs de torrent per qualque cosa devia ser, és allò primer que sents a dir per les sagristies de la conversa amb punteria, no sempre maldient, com són les barberies, les barres de taverna, les poques tertúlies que queden. I sempre solen concloure amb allò tan cruel, tan pervers, tan injust: tots són iguals, tots mullen el melindro, no n'hi ha ni un pam de net.

Feia molt de temps que els remors de la tronada de les aficions a la coca crua i sense verdura circulaven sota mà. I no tan sols d'aquest passerell a punt d'engabiar, sinó d'un parell més de l'esbart també, alguns ja els veus amb puces als seients i, molt seriosos, reclamant respecte per la família del que ha estat el primer a compixar-la sense manies de cap classe mentre carregava la dona de fills, i qualcun altre en l'actualitat per «montañas remotas y desiertos lejanos», com solia dir el seu pare espiritual. Jo mateix havia sentit a contar per cosa certa i segura les desventures, aventures ensumadores d'un puput determinat, arribades a deshores a Son Dureta víctima de sobredosi, d'ingressos temporals a establiments de desintoxicació, de desorientacions de la conducta personal que solien atribuir-se i quasi disculpar-se per dues coses, la primera donant-les per certes i quasi perdonant-les en ares de l'estrès conseqüent al pes de les responsabilitats, l'estretor de les jornades de feina, les reunions de treball fins a les tantes, pobra gent, i tot ho fan pel nostre bé. I nosaltres hem de ser tan poca cosa, tan miserables com per arribar a plànyer-los aquests esplais del cos, pobrissons...? I la segona perquè es tractava d'asenades tan grosses que eren males d'empassar, no eren creïbles de cap de les maneres. Però ja ho veis. I el pallús que encara ens ha de fer arribar el vent, que del credo no en sabem ni la meitat, està ben esposat. No sé a què ve ara tanta escandalera, tanta mel de borino, tanta cosa. I endemés haver de llegir als papers altre pic allò del «aire fresco», més cremat que la pipa del meu amic Joan Bonet, que ja ho socarraren contra na Francina Armengol, o no hi ha memòria, ostres!, i «hay que ser valientes», i tant! I que sàpiguen que no basta «no estamos de acuerdo con lo que ha pasado y tienen ustedes por delante un cambio de ciclo». No basta he dit. Hi ha moltes explicacions a donar, moltes conductes a treure punta, multitud de disculpes a demanar, infinitat de responsabilitats a primmirar... I un consell, si em permeten: alerta, que una escopeta buida fa por a tots, als que es veuen amenaçats perquè no saben que està descarregada, i al que la porta perquè sempre existeix el dubte de si ho poden arribar a endevinar o no... Vius i a alçar poca pols amb la petjada.