Si no conegués aquesta part del món, a partir de l'experiència
viscuda, del que hem compartit i llegit, d'allò que veim, del que
coneixem més o menys directament, m'astoraria davant el tractament
que els mitjans de comunicació, a ca nostra, han fet de les
suposades eleccions a l'Iran.
L'Iran és un gran país que, després d'una revolta de dimensions
catastròfiques, liderada per l'aiatol·là Khomeini, va caure en el
pou de la més severa teocràcia. A l'Iran, hi ha triomfat, fa molt
de temps, el que els opositors democràtics a aquell règim execrable
en diuen, directament, «feixisme religiós». Teòricament, hi ha
hagut, recentment, unes eleccions, a l'Iran. Però, en què han
consistit?
Per començar, han estat unes eleccions sense cap tipus de
llibertat d'expressió. Fa un parell de mesos es va tancar l'única
ràdio una mica oberturista (per cert, dirigida per una dona, i, per
tant, doble pecat), no existeixen mitjans de comunicació sense
vinculacions amb el poder religiós, i no existeix una opinió
pública independent que pugui criticar el règim. Per descomptat, no
hi ha llibertat per reclamar un dels pilars fonamentals de
qualsevol democràcia, que és la separació entre creences i vida
pública, o, en altres termes, la separació entre l'estament
religiós i el poder civil.
S'han celebrat unes suposades eleccions sense cap tipus de
respecte per les minories nacionals. La situació del Kurdistan
iranià és la pitjor de totes les que pateix el Kurdistan (que, tret
de la passable situació a l'Iraq, li són totes brutalment
desfavorables). L'únic període de relativa autonomia del Kurdistan
iranià va ser durant la República de Mahaba (1938), que va durar
menys d'un any i que va acabar amb els seus dirigents a la forca.
La tardor passada la teocràcia iraniana sentenciava a mort i
executava l'últim líder del Partit Democràtic del Kurdistan
iranià.
El respecte als drets humans, a l'Iran, es troba sota mínims.
L'Iran és l'estat del món que executa, proporcionalment, més
persones. S'hi aplica la pena de mort als dirigents polítics
opositors, però també als homosexuals, als adúlters, als que
flastomen, a qualsevol que no s'avingui sense fissures als dictats
de la teocràcia iraniana. Cada dia hi ha sodomites penjats en grues
als carrers dels pobles i viles iranians, dones lapidades, i tot
l'etcètera que s'hi vulgui afegir.
I fins i tot la possibilitat de presentar-se a les eleccions és
escassa. Aquesta vegada els líders religiosos només han descartat
abans de les urnes devers el vuitanta per cent de les candidatures
que hi podien concórrer. I, de les llistes acceptades, n'han caigut
centenars de candidats que no eren considerats prou «bons
musulmans».
En fi, aquest ha estat el panorama. I, davant això, els mitjans
de comunicació de les Balears, dels Països Catalans, de l'Estat
espanyol i de bona part de l'Europa (més de la Mediterrània que no
de la nòrdica, per descomptat), han parlat de les eleccions com si
haguessin estat unes normals eleccions democràtiques. S'ha dit que
havien guanyat els «conservadors» (com si les hosts d'Ahmadinejad
es poguessin comparar, posem per cas, a les de Sarkozy o al PP, ni
que sigui el de Zaplana i Acebes), i que els «reformistes» han
quedat en un discret segon pla, amb devers una tercera part dels
vots (com si fossin una mena de liberals de Bayrou o de
centreesquerrans italians, per posar dos exemples, altra vegada,
del tot incomparables).
I ha tengut molt poca canxa l'exili democràtic de l'Iran,
coordinat pel Consell Nacional de la Resistència Iraniana, des
d'Yvres sur Oise, al nord de París, on Van Gogh va pintar els
últims quadres abans de morir. Pocs s'han ocupat, per no dir
gairebé ningú, de la lluita del CNRI per donar a conèixer les seves
posicions de denúncia de la farsa electoral; poc espai ha tengut
Maryam Radjavi, la presidenta del CNRI per explicar per què la
resistència iraniana proposava l'abstenció en aquestes suposades
eleccions. I poques veus s'han alçat proclamant la necessitat de
democràcia a l'Iran, la urgència del respecte pels drets humans i
el respecte que tots nosaltres hauríem de tenir envers aquells
ciutadans de l'Iran que es juguen la vida per intentar recuperar la
democràcia al seu país.
Més de quatre-cents membres de la resistència iraniana han estat
assassinats pels serveis secrets d'aquell país a l'exterior, o per
sicaris a sou de la teocràcia persa. Amb els que mantenen viva la
flama del seu record i continuen lluitant per restablir la
democràcia a l'Iran haurien de ser avui els cors de tots els
demòcrates europeus. I, sobretot, els cors d'aquells que hem fet de
la llibertat dels pobles un dels objectius de les nostres
vides.
Bernat Joan i Marí, secretari de Política Internacional
d'Esquerra
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.