nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
24°

Eleccions a l'Iran?

Si no conegués aquesta part del món, a partir de l'experiència viscuda, del que hem compartit i llegit, d'allò que veim, del que coneixem més o menys directament, m'astoraria davant el tractament que els mitjans de comunicació, a ca nostra, han fet de les suposades eleccions a l'Iran.

L'Iran és un gran país que, després d'una revolta de dimensions catastròfiques, liderada per l'aiatol·là Khomeini, va caure en el pou de la més severa teocràcia. A l'Iran, hi ha triomfat, fa molt de temps, el que els opositors democràtics a aquell règim execrable en diuen, directament, «feixisme religiós». Teòricament, hi ha hagut, recentment, unes eleccions, a l'Iran. Però, en què han consistit?

Per començar, han estat unes eleccions sense cap tipus de llibertat d'expressió. Fa un parell de mesos es va tancar l'única ràdio una mica oberturista (per cert, dirigida per una dona, i, per tant, doble pecat), no existeixen mitjans de comunicació sense vinculacions amb el poder religiós, i no existeix una opinió pública independent que pugui criticar el règim. Per descomptat, no hi ha llibertat per reclamar un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia, que és la separació entre creences i vida pública, o, en altres termes, la separació entre l'estament religiós i el poder civil.

S'han celebrat unes suposades eleccions sense cap tipus de respecte per les minories nacionals. La situació del Kurdistan iranià és la pitjor de totes les que pateix el Kurdistan (que, tret de la passable situació a l'Iraq, li són totes brutalment desfavorables). L'únic període de relativa autonomia del Kurdistan iranià va ser durant la República de Mahaba (1938), que va durar menys d'un any i que va acabar amb els seus dirigents a la forca. La tardor passada la teocràcia iraniana sentenciava a mort i executava l'últim líder del Partit Democràtic del Kurdistan iranià.

El respecte als drets humans, a l'Iran, es troba sota mínims. L'Iran és l'estat del món que executa, proporcionalment, més persones. S'hi aplica la pena de mort als dirigents polítics opositors, però també als homosexuals, als adúlters, als que flastomen, a qualsevol que no s'avingui sense fissures als dictats de la teocràcia iraniana. Cada dia hi ha sodomites penjats en grues als carrers dels pobles i viles iranians, dones lapidades, i tot l'etcètera que s'hi vulgui afegir.

I fins i tot la possibilitat de presentar-se a les eleccions és escassa. Aquesta vegada els líders religiosos només han descartat abans de les urnes devers el vuitanta per cent de les candidatures que hi podien concórrer. I, de les llistes acceptades, n'han caigut centenars de candidats que no eren considerats prou «bons musulmans».

En fi, aquest ha estat el panorama. I, davant això, els mitjans de comunicació de les Balears, dels Països Catalans, de l'Estat espanyol i de bona part de l'Europa (més de la Mediterrània que no de la nòrdica, per descomptat), han parlat de les eleccions com si haguessin estat unes normals eleccions democràtiques. S'ha dit que havien guanyat els «conservadors» (com si les hosts d'Ahmadinejad es poguessin comparar, posem per cas, a les de Sarkozy o al PP, ni que sigui el de Zaplana i Acebes), i que els «reformistes» han quedat en un discret segon pla, amb devers una tercera part dels vots (com si fossin una mena de liberals de Bayrou o de centreesquerrans italians, per posar dos exemples, altra vegada, del tot incomparables).

I ha tengut molt poca canxa l'exili democràtic de l'Iran, coordinat pel Consell Nacional de la Resistència Iraniana, des d'Yvres sur Oise, al nord de París, on Van Gogh va pintar els últims quadres abans de morir. Pocs s'han ocupat, per no dir gairebé ningú, de la lluita del CNRI per donar a conèixer les seves posicions de denúncia de la farsa electoral; poc espai ha tengut Maryam Radjavi, la presidenta del CNRI per explicar per què la resistència iraniana proposava l'abstenció en aquestes suposades eleccions. I poques veus s'han alçat proclamant la necessitat de democràcia a l'Iran, la urgència del respecte pels drets humans i el respecte que tots nosaltres hauríem de tenir envers aquells ciutadans de l'Iran que es juguen la vida per intentar recuperar la democràcia al seu país.

Més de quatre-cents membres de la resistència iraniana han estat assassinats pels serveis secrets d'aquell país a l'exterior, o per sicaris a sou de la teocràcia persa. Amb els que mantenen viva la flama del seu record i continuen lluitant per restablir la democràcia a l'Iran haurien de ser avui els cors de tots els demòcrates europeus. I, sobretot, els cors d'aquells que hem fet de la llibertat dels pobles un dels objectius de les nostres vides.

Bernat Joan i Marí, secretari de Política Internacional d'Esquerra

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.