Joan Lladonet

Triomf dels nacionalistes

Joan Lladonet19/03/08 0:00

Els comentaristes de molts de periòdics, televisions, blogs i diaris online han coincidit i han fet afirmacions com aquestes: els nacionalistes, cada vegada més minoritaris, s'enfonsen; s'ha de destacar el fracàs de la coalició nacionalcatalanista Unitat; el PSOE i el PP han pujat en nombre d'escons i de votants gràcies als vots dels partits nacionalistes; mai abans els nacionalistes no havien quedat tan arraconats; entre els grups minoritaris existeix una bipolarització entre partits nacionalistes moderats "els catalans de CIU amb deu diputats i els conservadors bascs del PNB amb sis" i altres més d'esquerres "ERC a Catalunya i IU" que s'enfonsen estrepitosament en perdre cinc i tres diputats respectivament; se n'han anat a porgar fum els nacionalismes; els nacionalismes radicals s'enfonsen, Espanya no es trenca; Rosa Díez és la gran guanyadora d'aquestes eleccions, un model alternatiu amb visió nacional i antinacionalista entra en el Congrés, és la millor notícia d'aquestes eleccions; les claus del triomf socialista s'han de cercar en el transvasament del vot nacionalista, especialment a Catalunya; s'enfonsen els nacionalismes en general; les formacions nacionalistes han vist reduïda la seva representació en el Parlament; els resultats electorals són bastant clars, per no dir demolidors, enfront dels qui auguraven que l'estat seria devorat pels nacionalistes separatistes «balcanitzadors», les urnes han aconseguit que els partits nacionalistes a excepció de CIU, tots han retrocedit o s'han estancat. I així podríem continuar omplint pàgines i pàgines. Pàgines escrites per gent que s'entossudeix a creure que viu en un territori que és normal i de persones normals, i que en altres territoris, que solen ser perifèrics, hi viu gent anormal que és nacionalista, i que aquests han de fracassar fins que desapareguin.

És sobre aquesta qüestió que pens que tota aquesta gent s'equivoca. No es pot jugar amb el significat de les paraules. Si es vol, s'hi poden fer jocs lingüístics, però els significats són els que són. Si «nacionalisme» és una actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació; i «nacionalista» és qualsevol persona partidària del nacionalisme, s'ha de concloure que al carrer Génova i al carrer Ferraz es respirava una atmosfera totalment nacionalista; eren molts els símbols que exhibien de la seva nació o s'enlairaven consignes patriòtiques que retronaven en la nit, i en els discursos de Rajoy i de Zapatero (que actuaven com a emperadors romans, Zapatero amb el dit per amunt, perdonava la vida als gladiadors, i Rajoy, que es trobava desorientat i deixava que la turba dominàs la situació) s'atribuïa un gran valor a Espanya, la seva nació, i, per tant, s'ha de pensar i creure que tant els dirigents dels dos partits estatals, com totes les persones que celebraven el triomf o l'augment d'escons, igualment els seus votants, són nacionalistes. Ningú no podrà negar que el PP i el PSOE són partits nacionalistes, tots dos varen augmentar els escons respecte a les votacions del 2004, entre tots dos quasi omplen tot l'arc parlamentari, ocupen el 92% dels escons, per tant s'ha de concloure que a les eleccions de dia 9 de març hi va haver un gran triomf dels nacionalistes... dels nacionalistes espanyols. De tots els comentaris que encapçalen aquest escrit es pot treure com a conclusió que s'accepten les altres nacions de l'Estat plurinacional, que existeixen, tant si tenen molts com pocs votants i que reclamaran els seus drets identitaris sempre.