Duim uns dies que floreixen espontàniament «juristes» i «psiquiatres». Deu ser una passa primaveral i, com a tal, no és estrany que em provoqui al·lèrgia. El gruix d'aquest ramell de flors primaverals apareix per enganyar, amb els seus camuflatges, les abelles més productives i ben intencionades. Jo, que «productiu» i «ben intencionat» no són els qualificatius que millor em defineixen, he decidit aclucar els ulls i orientar-me per l'olfacte, que és més mal de confondre. I l'olfacte em diu que amb tanta apel·lació als problemes psiquiàtrics, a la drogoaddicció, a la doble moral del senyor Rodrigo de Santos, d'una banda, i a l'atenuant legal que suposa la devolució del robat, de l'altra, només cerquen despistar-nos de l'autèntic escàndol d'un govern municipal popular amb greus problemes de «descontrol» i de «corrupció». Ja ho vaig dir el primer dia: per als malalts mentals existeixen recursos públics per ajudar-los. Però el tema no és qui està en plenes facultats o qui ens governa amb el nas passejant per blanquinosos camins, sinó qui ho consent, qui no crea els mecanismes de control perquè aquests problemes personals no ultrapassin l'àmbit de la intimitat i ens assaltin el calaix públic. Aquest és el vertader tema i no l'eclosió incontrolable d'«hermeneutes parcials». Caldria esbrinar en quin moment una institució farcida de mecanismes de control econòmic, on cada pagament té un justificant, una explicació i una partida pressupostària, es converteix en una casa de putes («Casa Cort») on millor no voler saber, millor pagar i callar, millor fer com si ens ho creguéssim. Possiblement no és un moment determinat, un dia en el calendari, sinó una degeneració llargament consentida.
===
El desgraciat que és objecte de portades i de tots els comentaris de carrer només passà per un portal que qualcú abans havia obert. No el disculp i confii que la llei tampoc no ho faci, especialment després d'haver de suportar comentaris sobre l'«atenuant» d'haver tornat els doblers robats (retornats després que el glapiren i no per cap sobtat penediment, collons!), però en ell no s'acaben les responsabilitats: només comencen. No es tracta d'un delinqüent comú ficat a polític, com el regidor socialista d'un poble de Tarragona glapit amb 500 quilograms d'haixix, sinó d'un que utilitza el descontrol de la política per delinquir. I no delinqueix una vegada ni només en el darrer exercici pressupostari, que podríem excusar tot pensant que encara no està prou revisat, no. Ho fa en tres anys, del 2005 al 2007, i tots els filtres administratius ho beneeixen amb contumàcia. Qui prevarica? Per ordre de qui? Quins altres «forats negres», producte del mateix descontrol, hi ha en els comptes municipals de la «maternal» legislatura de la senyora Cirer? Totes aquestes preguntes, i més que se'n poden fer, poden ser contestades per la investigació judicial i per les auditories encomanades per la senyora Calvo. N'hi ha una que no: no sent vergonya, «donya Catalina», d'haver fallat als ciutadans que li donaren la clau del pany dels doblers col·lectius o és que també pensa que una visita al confessionari és suficient per esborrar qualsevol responsabilitat política? M'agradaria que el cas servís perquè molts dels treballadors municipals que encara no ho saben se n'adonin que aquesta és una nova època: «diferent».
ferranaguilo@ono.com
