Casa Cort

Duim uns dies que floreixen espontàniament «juristes» i «psiquiatres». Deu ser una passa primaveral i, com a tal, no és estrany que em provoqui al·lèrgia. El gruix d'aquest ramell de flors primaverals apareix per enganyar, amb els seus camuflatges, les abelles més productives i ben intencionades. Jo, que «productiu» i «ben intencionat» no són els qualificatius que millor em defineixen, he decidit aclucar els ulls i orientar-me per l'olfacte, que és més mal de confondre. I l'olfacte em diu que amb tanta apel·lació als problemes psiquiàtrics, a la drogoaddicció, a la doble moral del senyor Rodrigo de Santos, d'una banda, i a l'atenuant legal que suposa la devolució del robat, de l'altra, només cerquen despistar-nos de l'autèntic escàndol d'un govern municipal popular amb greus problemes de «descontrol» i de «corrupció». Ja ho vaig dir el primer dia: per als malalts mentals existeixen recursos públics per ajudar-los. Però el tema no és qui està en plenes facultats o qui ens governa amb el nas passejant per blanquinosos camins, sinó qui ho consent, qui no crea els mecanismes de control perquè aquests problemes personals no ultrapassin l'àmbit de la intimitat i ens assaltin el calaix públic. Aquest és el vertader tema i no l'eclosió incontrolable d'«hermeneutes parcials». Caldria esbrinar en quin moment una institució farcida de mecanismes de control econòmic, on cada pagament té un justificant, una explicació i una partida pressupostària, es converteix en una casa de putes («Casa Cort») on millor no voler saber, millor pagar i callar, millor fer com si ens ho creguéssim. Possiblement no és un moment determinat, un dia en el calendari, sinó una degeneració llargament consentida.