algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

Fer segon

L'anècdota crec que ja l'he contada qualque altra vegada. És que fa un bon grapat d'anys uns bons amics de Menorca em varen convidar a fer un debat amb el filòsof Fernando Savater. El debat havia de versar sobre cavalls i genets, o menadors en el cas del trot. Fernando Savater havia de defensar la cultura del galop, dels PSI (Pura Sangs Irlandesos, que no s'enfadi Caty Sweneey) i jo la del trot, un cavalls els quals s'anomenen «demi-sang», un nom que als afeccionats ens agrada ben poc. No és que jo sabés gaire sobre cavalls, més aviat no en sabia res "ni en sé", però com que des de petit m'han agradat molt i he llegit alguna cosa sobre la importància del cavall a la història de la humanitat, per devers Son Pardo i per devers Menorca degueren pensar que en sabia molt més del que sabia i, per això, amb molta generositat em seleccionaren per anar a barallar-me amb el conegut filòsof de Sant Sebastià. Ignorant com som, però, tanmateix, una mica responsable vaig anar un dia a l'hipòdrom i vaig dir al meu amic, el manescal Pep Garí, que em digués quatre coses sobre els avantatges que els cavalls de trot tenen sobre els de galop. El manescal em digué: «Per què vols això?» i jo li vaig contar allò del debat a Menorca. Ell em va demanar qui seria el meu opositor en el debat i jo li vaig dir que Fernando Savater. Quan va sentir el nom em digué de cop: «no hi vagis, faràs segon». Jo no vaig fer cas del seu consell i hi vaig anar, a Menorca.. On no aniria jo per parlar de cavalls? Tanmateix, la profecia del manescal crec que es va complir sense remei. En Savater va demostrar el que en Pep m'havia dit: que realment era un «lagarto».

Vaig recordar aquest episodi quan tornava a casa diumenge passat acompanyat d'un amic, en Miquel Picornell, el cavall del qual, després d'una bona correguda, havia fet segon, com jo a Menorca. Jo tractava de consolar-lo. Fou impossible. Ell em recordà el que diem els afeccionats de trot: «el segon és el primer que perd».

Amb aquesta idea que el segon és el primer que perd, quan vaig arribar a ca nostra vaig connectar, per motius que ara no fan el cas, la COPE i vaig intentar endevinar, des de lluny, les cares que feien els contertulians i el director que des de Madrid es preparava per donar el resultat de les eleccions. Vaig poder sentir i percebre com la seva esperança que guanyàs el partit de la dreta anava menyscabant a poc a poc com una espelma que s'apaga. Acudien, llavors "quan la derrota era ja segura" al consol de dir que no s'havia entès el missatge "amb la manera tan clara que parlaven!" i que, si era vera que no havien guanyat, no era menys vera que havien fet un bon segon, que era quasi com guanyar
Quan vaig sentir això vaig meditar que, per sort o per desgràcia, hi havia molts pocs àmbits d'aquesta vida on fer segon fos una posició desitjada i honrosa. Molts pocs.

Així pel que fa al camp que conec un poc, el de la cència, puc assegurar que, si un científic fa un descobriment d'un ésser fins aleshores desconegut o fabrica una substància absolutament nova, tendrà molt de valor i si el descobriment és realment important, aconseguirà, potser, el premi Nobel, però si, per mala sort, un altre científic se li ha avançat, el mèrit del primer serà menor, gairebé nul. «El primer tot ho té», diu la saviesa popular. També en ciència: el que importa és ser el primer.

Quan explicava, fa prou anys, això a classe jo deia que en el món de la ciència no hi havia «poulidors». Tenia el convenciment que els meus alumnes m'entenien. Pels que no ho recordin diré que Raymond Poulidor era un corredor francès de Limoges, que sempre feia segon o tercer. Va fer tres vegades segon i cinc tercer en el «tour» de França. Avui, ai!, ja no parl de Poulidor a classe perquè cap dels meus alumnes sap qui fou Raymond Poulidor. Quan em vaig colgar vaig pensar que era una gran sort tenir un partit que es conforma de fer segon. De manera civilitzada.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.