cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
28°

«Libertadores»

En dos dels més cèlebres quadres de la pintura romàntica espanyola -La carga de los mamelucos i Los fusilamientos del Tres de Mayo- Goya ret homenatge a l'aixecament patriòtic dels madrilenys contra l'ocupació napoleònica i, a la vegada, fa un cant a la llibertat. Són aquestes dues pintures, tràgiques i tenebroses, un crit contra la irracionalitat de totes les guerres, que Goya va pintar el 1814 quan ja havia acabat l'anomenada per la historiografia espanyola Guerra de la Independència (1808-1812) i que a la nostra es coneix com a Guerra del Francès.

Açò succeïa fa dos-cents anys i fa pocs mesos que el Govern espanyol ha mantingut reunions d'alt nivell per endegar els fastos d'una celebració nacional. Fins i tot compta amb una Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, amb pressuposts de volum «estatal», com cal a una cultura poderosa.

No sé si la comissió formada voldrà recordar, tanmateix, algunes importants conseqüències d'aquell esclat bèl·lic, que no són precisament de record gaire grat a l'èpica nacional d'Espanya. A un hom, que no és voluntàriament nacionalista i que estima la llibertat genèricament formulada, li escau no emocionar-se gaire o gens en esmentar que el 1808 Napoleó passava els Pirineus, destituïa el rei Carles IV, confinava la família reial a Baiona i entronitzava el seu germà Josep. Mentre tot açò succeïa, les colònies americanes, que Espanya administrava des de feia tres segles, quedaven aïllades de la metròpoli i aquesta ruptura de lligams encoratjava la formació de juntes patriòtiques que refusaven de reconèixer les noves autoritats d'ocupació a Madrid. Fent això, imitaven, en una primera fase, les «Juntas» de les províncies espanyoles, que organitzarien la devastadora guerra basada en atemptats i cops d'efecte, les «guerrillas» (mot castellà que va esdevenir internacional per aquest motiu). Aquells grups de patriotes espanyols avui recorden llunyanament els escamots terroristes.

Lògicament, a Amèrica, aquestes Juntes, que assumien el govern d'uns territoris immensament rics i tan extensos com a deu vegades la Madre Patria, molt prest es demanarien el com i el perquè havien d'estar sotmesos a un règim colonial. No debades, la independència de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord havia estat proclamada per George Washington el 1776 tot fundant una democràcia moderna i republicana. Sempre he pensat que el Memorial Day, que els militars nord-americans i els espanyols celebren a Menorca en honor del primer almirall de la flota dels Estats Units d'Amèrica David Glasgow Farragut (fill d'un emigrant ciutadellenc), podria tenir, si volien, un sentit ben diferent a les parades militars i els discursos a què ens tenen acostumats. S'hi podria fer esment, per exemple, de les idees de la Il·lustració, el progrés de la tècnica, l'expansió de la francmaçoneria i l'embranzida de la revolució industrial. O recordar que en aquells moments els pares de la pàtria americana es conjuraven per defensar la llibertat al món i per no permetre mai que ells mateixos esdevinguessin una potència agressora. Ironies de la història, que és bo recordar ara!

Com passà amb la França de Lluís XVI, que havia enviat La Fayette i Rochambeau per ajudar els insurgents americans, l'Espanya de Carles III hi envià, en ajut de les forces de Washington, una expedició militar a les ordres de Bernardo de Gálvez. En aquesta expedició, convindrà no perdre de vista un dels seus oficials més destacats: el veneçolà Francisco de Miranda. La vida de Miranda, anomenat el «Precursor» (tal vegada no d'Hugo Chávez), resulta apassionant. Participà en els tres esdeveniments polítics més grans del seu temps: la guerra de la Independència dels Estats Units, la Revolució francesa i les guerres d'independència de l'Amèrica llatina. Va conèixer personalment George Washington i s'impregnà de la filosofia il·lustrada i liberal d'aquells cappares; va beure l'ideal republicà al París de 1789 i diuen que va tenir una intervenció decisiva en la victòria de Valmy (1792), tant és així que Napoleó el va nomenar mariscal de França. Amb aquest bagatge excepcional, Miranda va pensar d'acabdillar l'alliberament de l'Amèrica del Sud i la seva actuació es pot considerar, en efecte, precursora de la de Simón Bolívar, José San Martín, Antonio José de Sucre i companyia. El 1830, totes les colònies espanyoles, llevat de Cuba i Puerto Rico, havien estat alliberades.

Alliberades d'Espanya, sí, però no de les oligarquies criolles locals que, per por de les poblacions mestisses d'indígenes i de negres, tot d'una van vendre als encants les riqueses dels seus països a les potències d'aleshores: Gran Bretanya al s. XIX i Estats Units d'Amèrica al XX. Una segona onada revolucionària sacsejaria, després, aquelles terres: Pancho Villa i Emiliano Zapata a Mèxic (la revolució dels pobres), Augusto C. Sandino a Nicaragua, Luiz Carlos Prestes al Brasil... Un fil roig que no s'atura i que incorpora gradualment altres noms: Fidel Castro a Cuba, Che Guevara a Bolívia, Omar Torrijos al Panamà, el general Velasco Alvarado al Perú, el capellà guerriller Camilo Torres a Colòmbia, Raúl Sendic i els Tupamaros a Uruguai, Salvador Allende a Xile, i els sandinistes a Nicaragua. I en vindrien més.

Tanmateix, la constant històrica dels cicles revolucionaris té també la seva cara lletja o cara bèstia. No cal que m'hi estengui. Ara els alts responsables de la Comissió espanyola del Dos de Mayo repiquen campanes tocant a celebració de festa grossa, perquè la història sigui el que ha estat sempre en mans del poder: un instrument d'alliçonament popular i propaganda. Les lectures de la història es fan sempre des del present.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.