Els resultats de diumenge passat inciten a reincidir en el debat sobre el sistema electoral. I, com sempre, és un debat que estimulen aquells que perden amb l'actual repartiment d'escons i, circumstancialment, aquells que no saben fer números o d'altres que, des del convenciment que res no canvia, voluntàriament emeten un discurs que en realitat no els afavoreix però que és electoralment rendible. En primer lloc, ara alcen la veu els que, des de posicions de nacionalisme espanyol, exigeixen més proporcionalitat en el vot per reduir la força de, principalment, bascs i catalans. Exciten la salivera rabiosa de l'Espanya profunda sense que els importi un rave apropar el seu discurs a la realitat de l'aritmètica. Vots a la mà, amb un sistema de repartiment proporcional en un únic districte electoral, CiU i CC quedarien igual, el PNB davallaria dos escons que recuperarien el BNG i ERC, i Na-Bai perdria el que té. És a dir: tot un muntatge de canvi per a acabar, si fa no fa, amb la mateixa força nacionalista en el Congrés (un menys). Però ells ho amollen amb la confiança que el seu públic és tan unineuronal que no perdrà el temps a la recerca de la veritat. És curiós com la majoria dels que bramen pel canvi utilitzen l'argument de la «injustícia» que pateix EU, la força política que veuria multiplicat per set els escons que ara té (de dos passaria a 14), mentre que posarien el crit en el cel si els que pejorativament anomenen comunistes assolissin la representativitat que un altre sistema els atorgaria. Tot val quan s'està en la creença de tenir un públic primari que es mou per instints.
Però no hi ha cap sistema neutral que faci realitat aquella màxima impossible: un home, un vot. I, el que és pitjor, ho saben. Qualsevol sistema té defectes i l'actual no és el que en té més, precisament. Hi ha propostes de vot directe en circumscripció reduïda: cada tants d'electors trien el seu representant. Així es guanya en proximitat entre electes i electors però disminueixen, encara més, les possibilitats de representació de minories ideològiques: sempre guanyen els candidats dels partits amb més recursos. D'altres proposen mantenir la unitat provincial però amb un corrector nacional on una determinada proporció de les Corts estaria formada pels elegits en llistes provincials, com fins ara, i una altra es repartiria entre els partits a partir del resultat global. Determinar quina és la proporció justa entre uns i altres és una tasca difícil i, a més, la disciplina canina que exigeixen els partits encara seria més forta sobre aquells elegits que no han de retre (ni teòricament) comptes en el seu electorat definit en un districte. Hi ha classes magistrals sobre diferents alternatives possibles però en totes sempre hi ha agreujats. Pens que Espanya necessita una adaptació de la llei electoral, especialment pel que fa als importants canvis demogràfics des de la Transició a ara, i qüestionar si la unitat provincial té sentit després de l'arrelament de la divisió autonòmica. Però no és aquest el discurs dels predicadors salvapàtries: ells només volen que guanyin els seus i adaptar les normes per aconseguir tal finalitat. En resum, embullar.
