No és cap ou de dos vermells dir que en els partits hi ha «vàries sensibilitats», a més de les humanes ambicions personals. Quan són honrades (i avui suposarem que ho són), procedeixen de les diferents maneres d'analitzar la política: és a dir, la «societat» i les «estratègies» per fer-li arribar el missatge del partit. Les «anàlisis polítiques» no són una ciència exacta ni quan es tracta de preveure el futur immediat ni, tan sols, quan s'intenta entendre el succeït. Ara molts direm que havíem pronosticat els resultats electorals en base a la nombrosa informació disposada, que les tendències eren evidents i previsible el comportament de l'electorat. La veritat és que altres vegades, amb tanta o més informació, ens hem equivocat però tenim tendència a oblidar-ho. És per això que no ens ha de sorprendre que en un partit com UM, encara que siguin pocs, hi convisquin dues «escoles» d'anàlisi política molt diferents. Una, la que no veia cap possibilitat de canvi en el llogater de la Moncloa ni, per tant, tenir a la seva dreta un PP de Balears reviscolat, és la que el passat maig va tenir ben clara la necessitat de col·laborar amb l'afermament del PSIB (mai no han competit en les mateixes «pesqueres»), mentre s'afeblien els conservadors allunyats de la moqueta i del cotxe oficial. Altra, la que es cregué els vaticinis d'alguns «gurus catalans» i començaren a moure fitxa per restablir ponts amb els companys mallorquins dels suposats guanyadors del 9M, és la que no sentia cap recança de subhastar el seu suport en les institucions locals en la creença que val més assegurar el present que fer cabòries de futur. Les dues conviuen en un partit atacat d'un traspàs generacional encara sense acabar de definir. També tenien diferents punts de vista sobre la coalició Unitat i ho varen fer saber. Acabada com ha acabat «l'excursió», poca importància tenen ara les diferències.
Dues anàlisis diferents, com a mínim, conviuen en el PP després de la derrota electoral balear, la «humiliació» menorquina i la «desfeta» pitiüsa. Els més agosarats, perquè tenen expectatives o ja les han perdudes totes, parlen de «renovació total»: de cares i de missatge. Deixar de ser un partit antipàtic, en resum. La resta es divideix entre els que volen canviar-ho tot menys els seu redol, tal com bé han deixat clar les senyores Estaràs i Cirer que pretenen sobreviure a un canvi radical que comenci per l'esglaó inferior al qual ocupen, i els que, números a la mà, no veuen tan desastrós tenir un 44% dels vots i, per tant, només veuen necessitat de mantenir unida la tropa a l'espera que els adversaris perdin. Podeu estar segurs que es quedaran sospirant els que sospiren per un canvi real. La resta ho té més magre perquè, facin el que facin, els seus votants mantindran la certesa que no amollen el càrrec ni amb recepta mèdica. Potser els votin, no ho dubt, però s'hauran guanyat la pitjor imatge de «polític paparra». Ja sabem que aquest pensament és generalitzat i afecta a tot l'espectre polític, però es perdona millor quan l'hoste s'aferra a un cos generós i no a la magror miserable.
ferranaguilo@ono.com
