Vaig començar aquest article abans de saber el resultat de les eleccions, però la versió definitiva ha estat redactada després de saber-lo. No n'he hagut de modificar gaire cosa. Ja sabia que el resultat no seria el que jo hauria desitjat, però sempre hi ha el consol que hauria pogut anar pitjor.
De la campanya electoral en vull destacar una cosa positiva; els candidats illencs no s'han pogut limitar a llançar les consignes estatals, sinó que han hagut de parlar de Balears, del tracte injust que rebem de l'Estat (fins i tot ho han reconegut dirigents estatals dels dos partits hegemònics, responsables d'aquest tracte). Si ha estat així, el mèrit és de Pere Sampol, el candidat d'Unitat per les Illes, que, en introduir de manera ben sòlida i documentada al debat el tema del finançament, ha condicionat l'ordre del dia de les intervencions dels altres partits; però no n'ha tret el benefici just, ni prop fer-s'hi. Haurà estat debades si els partits que han obtingut diputats a les Balears se n'obliden -cosa a què ja estam acostumats- ara que han passat les eleccions.
No n'hi ha hagut gaire més, de coses positives. No crec que mai s'hagués incitat tan clarament a votar en contra de en lloc d'a favor de, tant des del PSOE com des del PP. Mal favor fa a la vida democràtica, aquesta promoció. I, malauradament -per a alguns a la curta i per a tots a la llarga-, aquesta ha estat l'opció que, de molt, més suport ha tengut dels espanyols.
Els debats Z-R -com a mínim els trossos que vaig ser capaç de veure- han estat un referent magnífic del que mai no haurien de ser; si anam més enllà del rèdit que n'hagin pogut treure els protagonistes. No deuen haver aportat res més que ganes d'anar a votar per poder-ho fer en contra d'un dels dos. És difícil creure que fos sols per les limitacions dialèctiques dels dos candidats o per l'encarcarament del ridícul format, que en els debats no hi hagués cap rèplica que tengués per objectiu mostrar als qui seguien l'espectacle què hi havia de ver i de fals en les afirmacions de l'altre, ni quan la rèplica era evident fins i tot per a l'espectador innocent. Es limitaven a acusar-se mútuament de mentiders (potser era quan tots dos deien la veritat, si mentida també és amagar una part pertinent de la veritat). Ningú no tenia la pretensió de convèncer els possibles votants de l'altre. D'aquesta manera no és convenç ningú, únicament es fan captives les fidelitats dels teus i s'apropien les dels qui, abans de votar el que creuen, volen assegurar la derrota del que temen. Una eficaç i perillosa manera de fer extremar la polarització entorn de dos fronts oposats.
Una altra de les coses negatives ha estat el trencament de la prohibició de publicar resultats de les enquestes després del diumenge anterior a les eleccions. La publicació, durant la setmana passada, d'enquestes a El Periòdic d'Andorra -i la possibilitat de consultar-ne els resultats per Internet- és jugar brut des del punt de vista moral encara que, com que és a l'estranger, no sigui punible legalment. És un fet que ens insinua que, a les properes eleccions, pot desaparèixer la norma de no publicar enquestes dins aquest període; així augmentarà la capacitat de conduir el vot per part dels grans (ja sabem prou que la forma de presentar les dades d'una enquesta electoral poden fer variar el vot). Potser el dia de reflexió també arribarà a caure. Tot plegat són indicis que tenen els dies comptats les mesures que, en els primers moments de la democràcia, s'aprovaren per afavorir la igualtat entre els candidats, per reduir les possibilitats de manipulació o per rebaixar la tensió durant les votacions o en les hores prèvies. Potser convendria parlar-ne ara que han passat les eleccions i abans que no sigui massa tard.
I des del punt de vista lingüístic, per a nosaltres, el dilema era si ens governaria un que ataca el català amb falsedats o un que, en veure-ho, calla. Vist així, caldria tenir en compte que gairebé tot l'avantatge que treu el PSOE al PP en el conjunt de l'Estat (16 escons) els treu de l'àrea lingüística catalana (13 escons). Més concretament, sense Catalunya (que li aporta 18 diputats més que al PP), el PSOE perdria la majoria a l'Estat. Potser li convendria, al PP, la independència de Catalunya.
