Ja no record quin sistema fèiem servir a l'escola per triar el capità dels equips de futbol, però les eleccions m'ho recorden cíclicament. Les eleccions són un gran procés de repartiment de càrrecs, que comença amb la tria estel·lar del capità: segons els resultats, Zapatero deixarà de ser un taral·lirot sortat, un radical pastisser i trampós, a més d'insípid intel·lectualment (continuarà essent el premier més insultat de la història de la democràcia) i esdevindrà, números canten, un líder clarivident i perspicaç, avançat als temps i capaç de domesticar la globalització i d'amansir els nacionalismes perifèrics. I l'altre capità, Rajoy, continuarà essent un fadristern gris i pusil·lànime, el delfí incapaç de desfer-se de l'antipàtic pare polític (Aznar) i -molt important- incapaç de pactar amb ningú, i no arribarà a esdevenir el cabdill coratjós, l'àugur renovador (hauríem de recordar que durant la campanya electoral prometia «canvi»), company espiritual de viatge de les nacions normals (és a dir: les europees governades per conservadors més els Estats Units). I encara hi ha qui diu que els números no es poden interpretar!

Els números també confirmen que ZP i MR són un producte dels assessors, i uns alumnes avantatjats d'aquests exàmens electorals, on tothom opina, sortosament, sobre la part del temari que més li peta. I també són, com vostè i jo, persones (no cal dir que humanes), i ja saben el que deia aquell: que això ja és, sense més, una circumstància atenuant.