Quan ja havíem deixat el vehicle perquè la terra remoguda estava solidificada i es feia difícil passar-hi, fruíem millor tant del conjunt com dels petits detalls del paisatge. Per què havia fet tants quilòmetres per arribar a un lloc on, segons deien algunes guies de viatge, quan els soldats de l'altra banda veien moviment estrany primer disparaven, llavors preguntaven? Doncs hi havia arribat per diverses causes: Manuel Forcano, bon coneixedor de la zona, m'havia explicat que era un lloc preciós, ple de màgia; també hi havia el fet que a Hassaque i a Qamishle, les dues ciutats més properes, hi tenia amics i gent coneguda; i, també perquè arribar a un lloc fronterer i sovint en conflicte donava una certa electricitat al viatge. Recordava que Qamishle, on hi estava uns dies, era la ciutat dels músics Ciwan Haco, molt estimat per allà, i de Gani Mirzo, instal·lat a Barcelona i autor de la música de 1001 nits, del grup Comediants.

Per sort aquells dia hi havia tranquil·litat, ho demostrava tota la gent que feia pícnic a la vora del riu. Si hagués estat per ells hauria pogut passar hores i més hores anant de grup en grup i fruint de la seva hospitalitat. I, per afegir més emoció a la cosa, resultava que el meu nom -allà escrit Ciwan- es pronunciava igual que el d'un cantant molt popular. Aquest fet ja m'havia proporcionat detalls curiosos com el d'algun taxista que no em volia cobrar, un hotelet que em reservava la cambra més bona o gent que convidava a beure te. Moltes coses arribaven a passar per la memòria. Tan lluny de casa per anar a veure un pont esboldregat? No era exactament això, perquè no hi havia gens de distància amb la gent local. I, de forasters com jo, cap ni un.

Al principi no es veia el pont per enlloc i jo, que ho recordava de l'estiu anterior, animava el xofer tot dient-li que, allà baix, rere els pujols plens de verdor, hi havia Ain Diwar. De fet, altra gent com nosaltres anava i venia a peu per aquell paisatge que et mostrava les garites dels soldats de l'altra banda de la frontera, quan a la teva vora hi tenies les herbes ben florides de primavera, també el blat que, un cop torrades les espigues i sense arestes, seria la base d'un plat conegut com farika. Era la meva primavera kurda a Ain Diwar. El Tigris -ja era cosa sabuda- se n'havia sortit amb la seva i tenia rumb propi, difícilment domable. Una foto antiga, amb la vella construcció encara en contacte amb l'aigua, em recordava la futilitat de les coses, el pas del temps, els meandres de la vida... Però aquell dia existia i, com tots, s'havia de viure al màxim.