Imatge antiga sobre el Tigris

Per sort aquells dia hi havia tranquil·litat, ho demostrava tota la gent que feia pícnic a la vora del riu. Si hagués estat per ells hauria pogut passar hores i més hores anant de grup en grup i fruint de la seva hospitalitat. I, per afegir més emoció a la cosa, resultava que el meu nom -allà escrit Ciwan- es pronunciava igual que el d'un cantant molt popular. Aquest fet ja m'havia proporcionat detalls curiosos com el d'algun taxista que no em volia cobrar, un hotelet que em reservava la cambra més bona o gent que convidava a beure te. Moltes coses arribaven a passar per la memòria. Tan lluny de casa per anar a veure un pont esboldregat? No era exactament això, perquè no hi havia gens de distància amb la gent local. I, de forasters com jo, cap ni un.

Al principi no es veia el pont per enlloc i jo, que ho recordava de l'estiu anterior, animava el xofer tot dient-li que, allà baix, rere els pujols plens de verdor, hi havia Ain Diwar. De fet, altra gent com nosaltres anava i venia a peu per aquell paisatge que et mostrava les garites dels soldats de l'altra banda de la frontera, quan a la teva vora hi tenies les herbes ben florides de primavera, també el blat que, un cop torrades les espigues i sense arestes, seria la base d'un plat conegut com farika. Era la meva primavera kurda a Ain Diwar. El Tigris -ja era cosa sabuda- se n'havia sortit amb la seva i tenia rumb propi, difícilment domable. Una foto antiga, amb la vella construcció encara en contacte amb l'aigua, em recordava la futilitat de les coses, el pas del temps, els meandres de la vida... Però aquell dia existia i, com tots, s'havia de viure al màxim.