El segon gran debat de la campanya més televisiva no deixà sorpreses. Els dos aspirants a president del país se'l prepararen més a consciència escènica. Per ventura no estaven tan nerviosos com la primera vegada. No hi hagué mirades extraviades cercant el cronòmetre "perquè el tenien davant, sota la taula", s'interromperen més i més repartidament, la posada en escena va ser més bona i plàsticament donaren el que s'esperava d'ells per a l'espectacle televisiu. El qual, vista l'audiència registrada pels dos debats, ha estat un èxit enorme. El primer fou seguit per quasi 13 milions d'espanyols, amb un 57% de share, mentre que el de despús-ahir quedà amb un milió manco i el 55%. Uns registres que qualsevol programador mataria sa mare per assolir. La baixada d'audiència del segon és mínima si es considera el tema del programa. Bastant menor al que alguns apuntaven que podia passar a causa d'un suposat desinterès sobtat de la ciutadania. En absolut. Si quelcom ha donat de si l'experiència d'aquesta campanya eminentment televisiva a dos és que la gent s'interessa per la política o, si més no, per les eleccions. Cal anar-se'n molts d'anys enrere per trobar que durant les dues setmanes de campanya la gent parli de política pel carrer, bars, restaurants, taxis, busos... Ha estat gràcies als dos debats. Un programa que és vist per 5'5 de cada 10 ciutadans que miren la televisió en horari de màxima audiència és un fenomen sociològic. Obliga. Perquè l'endemà i els dies posteriors tothom en parla, i fins i tot aquell que no l'ha vist en sent inexorablement la conseqüència perquè algú "més d'un" n'hi parla, amb la qual cosa l'efecte bolla de neu està assegurat. Ja ho dic: els somni d'un programador. Pel cas, el somni dels estrategs polítics. Però de quins: del PSOE o del PP?
Per respondre la pregunta cal esperar a saber què passa diumenge que ve. Tanmateix la sensació és que els socialistes en treuen més rèdit, dels debats. No perquè Zapatero sigui més bo debatent. De fet, és un desastre. Dialècticament va sorprendre negativament. Si més no a servidor. Zapatero és bo quan es prepara un míting, quan fa una intervenció televisiva tot sol, però nefast a l'hora de debatre amb un adversari sense escrúpols i demagog com Rajoy. Si això no fos Espanya "aquí la immensa majoria del vot és per identificació sentimental: PSOE o PP" Rajoy ben bé podria estar pensant aquests dies que serà president del Govern "no ho descartem, encara". Perquè va planificar el debat per posar contra les cordes Zapatero i ho aconseguí. És increïble que un president fugi de contestar preguntes-acusació directes del seu adversari: del diàleg amb ETA, del castellà a Catalunya, del referèndum del PNB a l'octubre que ve, de la situació econòmica... En un altre país això li costaria la presidència. Però aquí les coses no han estat així, fins ara. I per ventura l'equip de Rajoy no ha valorat prou aquest fet. Ho sabrem diumenge. No convé, emperò, donar res per fet, perquè sovint les eleccions donen sorpreses i perquè el famós vot ocult, si existeix, és del PP. No obstant això i de moment, la sensació és que la victòria de Rajoy en els dos debats s'ha fonamentat a donar una imatge de duresa que tant al votant anti-PP com al de centre l'ha d'irritar i esmussar, respectivament. La qual cosa pot ser, al capdavall, raó perquè "en el context del suposat augment de participació que vaticinen les enquestes" el PSOE acabi per xuclar vot tant de la seva esquerra com de votants progressistes que alguna vegada en alguna circumscripció han donat en el passat la seva confiança a forces nacionalistes que es diuen progressistes, com igualment de sectors desideologitzats més o manco benestants que vegin més moderació en la marca ZP "que es mostrà volgudament moderat" que no en la de Rajoy. Però això són suposicions i no s'ha d'oblidar el trist paper de Zapatero als debats i que, sobretot, a les eleccions sovint hi ha sorpreses.
