Fa dos mesos que la premsa ens marejava amb les finques que, com a favor paternal, ens podria haver comprat el ministeri de no-sé-què, al mateix moment que un altre ministeri venia l'exquarter del cap de Salines. Quin gol! Pel mateix temps, l'Ajuntament d'Artà va haver de tornar l'exquarter de Betlem a no sé qui... 2 a 0.
Ara mateix sembla que la compra de Planícia és una mena de torcebraç politicoinstitucional, amb la qual cosa, si arriba el cas, ja donarem l'enhorabona on puguem matisar amb calma, per exemple al blog «amicsarbres».
Fa dos anys se'ns va esfumar na Beiana. A l'exèrcit li sobrava mentre els polítics estaven preocupadíssims per com s'ho farien per no-inaugurar el metro; aleshores es va vendre a una immobiliària. Així, amb moltíssima de sort, d'aquí a uns anys aquesta immobiliària ho podrà tornar a vendre a l'Administració, probablement al doble del que ho va comprar. Amb més mala sort, un milionari excèntric hi podrà fer orgies singulars. La resta de ciutadans no serem convidats a aquestes bauxes i, encara, se'ns haurà esfumat un altre tros de Mallorca.
I podríem continuar... Illetes, el cap Blanc. Vos en podeu fer una idea amb la torre d'en Pau: un lloc estratègic, una arquitectura singular, amb possibilitat de vistes al mar, òlibes a la garita i mitja dotzena de pinarros a l'explaça d'armes: tot ho deixam perdre.
Quan una persona normal se sol queixar, especialment en aquest apartat, sol dir: «És que els ciutadans ja pagam els nostres impostos». Doncs als exquarters n'hi ha que han pagat els impostos amb sang, i això tant es pot agafar en el sentit de fer voltes a la sínia com en el més literal.
A l'oncle Bernat, que sols anecdòticament havia sortit de Porreres, d'un dia per l'altre el varen ficar dins un vaixell de guerra. Va vomitar tres dies seguits. El dia que feia quatre va obrir els ulls i va veure una cala amb mitja dotzena de barquetes. Aleshores va sentir una veu que deia: «Todos a sus puestos! Fuego!». Una hora de «fuego» i partiren cap a un altre lloc... i així tres anys. Acabada la guerra va tornar al poble i es va casar, no era com ara. Però al cap d'uns mesos el varen reenganxar, i així... set anys, d'impostos. I encara «gràcies», que li va tocar el bàndol que guanyaria per la gràcia de Déu. A l'altre bàndol va anar molt pitjor: n'hi ha que encara el cerquen, el seu oncle.
Aquests altres quarters, lletjos que no poden pus, si s'haguessin esbucat i llaurat fa deu anys, ara ja sortirien pins i potser ens farien oblidar l'horrible parc de les Estacions. I si no pot esser, també podrien servir íntegrament per a habitatges de protecció oficial, així l'esquerra s'estalviaria el paperot d'haver de demanar construir en sòl rústic.
En qualsevol cas, ja està bé de marejar amb compravendes
fantasmes: els exquarters són nostres.
Pere Llofriu. Palma.
